Els dos models de pensament occidentals (Pinchas Lapide) poden reduir-se al grec i al jueu. El grec se sintetitza en “una de dues”,  la raó la tinc jo, i per tant tu estàs equivocat. El model jueu, basat en la Bíblia hebrea, planteja un “no solament, sinó també”. Mentre el primer model reprodueix l’exclusió i la separació, i per tant simbòlicament, el pecat, i amb ell, l’expulsió del paradís; en el segon, es planteja un mecanisme integrador dels oposats. Envers l’excloent: jo o tu -conjunció disjuntiva, s’hi anteposa el jo i tu -conjunció copulativa-

No hi ha un color negre que sigui del tot negre ni un blanc que sigui completament blanc. El rabí Löw de Praga, deia que a la vida, no hi ha contraris, sinó dos aspectes diferents de la veritat, o potser hauríem de dir, de la realitat.

La matemàtica és dual, binomial. Un i un fan dos, però, en la interpretació simbòlica, un i un i dos, fan tres. L’exemple és la unió per la procreació: un pare, una mare un fill. Els actes que composen la vida adopten un sentit trinitari: Pare, Fill i Esperit: Fe, Voluntat i Esperança. De la unitat dual passem a la forma tridimensional. L’un es completa en l’altre.

Analitzem tres mites de la Bíblia:

-        Caím i Abel. Són germans. Abel és pastor, Caím  conrea la terra. Un és nòmada, l’altre sedentari. Hi ha un sentit de llibertat/versus propietat, que també trobem a la Torre de babel. (assentament). Què mou a Caím a matar Abel? L’orgull revestit d’enveja. Amaga la debilitat que comporta la necessitat de ser reconegut.

Quina anàlisi podem fer de la violència:

1.- La resposta és visceral i reactiva. Lluny del pensament -acció de pesar/estimar- i de la intel·ligència -entendre/comprendre.

2.- L’acte no resolt el conflicte. Estan lluny de donar sentit a la fraternitat -germans-  aquest error en la identificació del jo (meu-propietat) impedeix contemplar l’altre -igual en la diferència-

 L’orgull és relaciona amb un sentiment de pertinença -ètnica i/o territorial- És un element bàsic en la configuració de la identitat i la identificació-.

3.- El reconeixement passa d’allò que és propi  a allò que no ho és. Jo i l’altre. Sense una fonamentació ètica i moral del propi jo no hi ha reconeixement de l’altre -encara que sigui el meu germà-.

-      La Torre de Babel, parla de l’estancament, de deixar de caminar -evolucionar- cap a Orient, deixa d’orientar-te cap a la llum. S’apropia de la terra i de la identitat de Déu. (de la veritat) Estic per sobre del bé  del mal. Esteu amb mi o contra mi.

-   

L’apòstol Tomàs. Aquesta mirada de la Torre de babel es relaciona amb els límits. Les fronteres actuen com un mecanisme valvular. Sístole/Diàstole. Dono/rebo. Entra/surt. Només puc creure allò que  veig amb els meus ulls i toco amb les meves mans. La resta és ficció.

 

Amagades entre  les males herbes, al fons de la platja gran, tres construccions de pedra   romanen  dempeus  desafiant el pas del temps.  Són  el darrer vestigi de l’ època en  què   els pescadors  utilitzaven  la badia de Portbou  per reguardar-se.  

El voraviu de les finestres encara  conserva  traces  d’aquells verds, blancs i blaus, amb què  repintaven unes barques que avui   han desaparegut per sempre.

A última hora de la tarda, un  gat pren el sol, estirat damunt el mur   d’una d’aquestes barraques. La seva indolència el  distancia dels escassos  banyistes  que neden, indiferents a la  presència  de la història. El silenci  vesteix   les parets descarnades i els teulats  foradats.    La  rehabilitació d’aquestes cabanes   esdevé un gest imprescindible per refer-nos   d’una modernitat que ha traït la nostra    memòria.

 

 VISITAS GUIADAS

A LA FRONTERA DE PORTBOU.

MEMORIA Y EXPERIENCIA.

La historia la escriben los vencedores y la viven los perdedores. No hay memoria sin experiencia y no hay belleza sin dolor. 

Dani Karavan es el responsable que la memoria de esta frontera permanezca viva. No hablamos de una reliquia, sino del sentido auténtico de la historia y de la belleza.

En Portbou, la extraña relación entre belleza y dolor se vive sin interferencias, sin intermediarios. El Memorial Pasajes, el Monumento de Karavan, es un museo abierto a la miradas, a los sentimientos, a lo que uno es capaz de vivir en la intimidad. 

El viento, la luz, el repicar del hierro sobre el hierro, los trenes, los muros de piedra, la luz, la decadencia, la tristeza, el silencio ahogado. 

Vivir la historia para aprender no sólo de los hechos, sino de las emociones. 

 

 

Santi Vancells Gascons.

 

Vaig ser metge titular de Portbou durant quinze anys, i en vaig estar cinc coordinant el Projecte Internacional Benjamin-Portbou. He treballat en l’organització d’esdeveniments relacionats amb aquest projecte  a París, Berlin, Barcelona, Girona i Portbou. Vaig col·laborar amb Dani Karavan per impulsar la Casa Walter Benjamin a Portbou. Durant anys  he guiat- i ho continuo fent-  grups de persones  pel camí que va seguir Benjamin, des   de Banyuls  fins a Portbou. El meu  relat  uneix en una mateixa veu la memòria  de Benjamin, de Portbou i  de Karavan i culmina una dedicació tenaç de molts anys divulgant la relació entre la vila i el filòsof.

***

He sido médico titular de Portbou durante quince años, y estuve cinco coordinando el Proyecto Internacional Benjamin-Portbou. He trabajado en la organización de eventos relacionados con este proyecto en París, Berlín, Barcelona, Girona y Portbou. Colaboré con Dani Karavan para impulsar la Casa Walter Benjamin en Portbou. Durante años he guiado- y lo sigo haciendo- grupos de personas por el camino que siguió Benjamin, desde Banyuls hasta Portbou. Mi relato une en una misma voz la memoria de Benjamin, de Portbou y de Karavan y culmina una tenaz dedicación de muchos años divulgando la relación entre la villa y el filósofo.

***

I have been Portbou's main doctor for fifteen years, and I spent five years coordinating the Benjamin-Portbou International Project. I have worked on the organization of events related to this project in Paris, Berlin, Barcelona, Gerona and Portbou. I collaborated with Dani Karavan to promote the Walter Benjamin House in Portbou. For years I have guided - and continue to do so - groups of people along the path that Benjamin followed, from Banyuls to Portbou. My story unites in a single voice the memory of Benjamin, Portbou and Karavan and culminates a tenacious dedication of many years disseminating the relationship between the town and the philosopher.

 18 d'abril de 2023

Membres i persones pròximes a 

LA FUNDACIO "LA PLANA" han visitat Portbou, 

seguint l'itinerari descrit en el llibre "UNA VERITAT DIFÍCIL"  Walter Benjamin a Portbou; 

crònica d'una ferida mal curada

1. 
   
   
   
   

   
   
   
   

Vint-i-sis hores

 

La tarda vespre del vint-i-cinc de setembre de 1940, Benjamin va arribar a Portbou. La seva estada al poble   només va durar   vint-i-sis hores, suficients per reescriure  la història  d’aquesta frontera.

WALTER BENJAMIN, IN-MEMORIAM. BERLÍN 15/071892 - PORTBOU 26/09/1940. (20 de setmbre de 2022).

 

dimarts 20 de setembre, travessa Banyuls Portbou, seguint la ruta de Walter Benjamin, amb un grup de persones procedents d'Alemanya.

UNA VERITAT DIFICIL

 

Walter Benjamin no va morir per una sobredosi de morfina. Santi Vancells ho té clar, ens ho argumenta des de l'experiència mèdica i hi reflexiona amb profunditat en aquest còctel d'història, crònica negra i novel·la psicològica. A més d'haver estat metge a Portbou durant quinze anys, l'autor va ser un dels impulsors del primer projecte de fundació catalana dedicada al filòsof. En aquella empresa va compartir esforços, entre d'altres, amb Dani Karavan, l'autor del Memorial, que té un paper molt important en aquest llibre. Un llibre que revisa la complicitat del franquisme en la persecució nazi, el trist paper d'espectadors que hi van tenir tants catalans i el relat que s'ha construït entorn de la mort de Benjamin a Portbou.

La teoria del suïcidi va deixar Benjamin sol davant la història i va permetre als seus botxins viure en la impunitat més absoluta, sense experimentar cap mena de neguit ni penediment. A Portbou, Benjamin no va claudicar ni va pidolar clemència, no va renunciar als seus principis ni es va arrossegar davant la policia.

“Una Veritat Difícil”, és el fruit d’un llarg viatge. En el seu recorregut es creuen tres històries: la de Walter Benjamin, la de Portbou i la de Dani Karavan. Les tres clouen el cercle d’una ferida mal curada.

Com va afirmar Antoni Pous, el primer traductor de W. Benjamin al  català, Benjamin no serà mai un dels nostres. No hi haurà una experiència comuna que reconegui i dignifiqui la seva memòria. Les seves restes reposen a l fossa comuna del cementiri de Portbou, honorant als éssers anònims que moren cada dia a les fronteres de la injustícia.

Karavan ho va saber interpretar: el Memorial transmet molt més del que diu. Ell és el responsable de mantenir viva la flama i la llum d’aquesta història.

Al llarg dels anys he compartit i conegut aquesta història amb persones que han vingut a Portbou a conèixer Benjamin. Moltes hi han passat de manera anònima, altres han volgut compartir la seva experiència.

Recordo a Edmunt Wizisla, director de l’arxiu W. Benjamin  a Berlín, el dia que va tenir a les mans el certificat original de la defunció de Benjamin. També a Lisa Fittko, quan va visitar per primera vegada Portbou, amb motiu de la inauguració del Memorial Passatges. Sens dubte que en les ocasions que la neta de Benjamin, Chantal Benjamin, ha estat a Portbou ha copsat la proximitat i la força del Monument.

Portbou és el gran museu de la història. Un museu obert, sense vitrines ni barreres, sense intèrprets, ni guardes de seguretat, sense cues ni cites prèvies. Un immens museu obert a l’aire lliure, construït amb el soroll del mar, del vent i dels trens, exposat sota la llum diàfana de la sinceritat i la humilitat. Un museu que facilita el diàleg íntim entre tu i allò que cerques:  La memòria de la història explicada de tu a tu en primera persona.