La frontera - de Portbou-, una interpretació.

La Frontera, una interpretació.

La paraula frontera ve de front ( "border", en anglès, "grenze", en alemany).  El front és el límit extern del cos humà. L’home és la frontera. La frontera que separa el “jo” de “l’altre”, el que hi ha a dins –el que sóc- del que hi ha a fora –el que no sóc-  El meu món i la resta del món.

Les persones decidim on col·loquem les nostres fronteres. El moviment que simbolitza una frontera és la sístole i la diàstole, La integració dels oposats en un mecanisme valvular.

De la frontera geogràfica a la frontera invisible.

Les fronteres personals són fronteres invisibles, projectades en realitats geo-socials.

La post-modernitat es reinventa contínuament. Pràctica el culte a l'aparença de la forma i oblida el fons. La post-modernitat es perpetua en la moda: el nou en el context del que sempre ha existit (W.Benjamin). El gir "lampedussià" que ho canvia tot, perquè tot continuí igual.  Dos símbols expliquen aquesta idea. La caiguda i la substitució de dues fronteres: el mur de Berlín, l’any 1989 i la Unió Soviètica, l’any 1990. Un moviment que en nom de la llibertat propicia l’aparició d’una nova frontera: la Unió Europea, caracteritzada per la unió monetària i econòmica i la lliure circulació de persones i mercaderies.

La desregulació dels sistemes elimina les fronteres geogràfiques i crea les fronteres invisibles. Les de les desigualtats i la pobresa moral. El pensador alemany Walter Benjamin, ho havia exposat feia 50 anys: la post-modernitat elimina els límits a les aspiracions del propi jo. La frontera de la diferència i de la individualitat desapareix i amb la seva desaparició neixen les grans fronteres de la injustícia i la desigualtat. Amb l'estat del benestar, Europa subvenciona la llibertat dels individus. Un estat en el qual els deures individuals són gestionats pels mercats. La subvenció de la cultura, de l'ensenyament, de la vellesa, de la salut, crea una falsa sensació de gratuïtat. La vida a Europa no té preu, però té un cost altíssim, que ningú està disposat a pagar. 

La visita a la frontera de Portbou no pot ser una simple recreació de la memòria històrica. No podem repetir en veu alta, com si fóssim cacatues, un relat mort que contínua morint amb nosaltres, cada vegada que matem la memòria.  No ens hem de conformar en recordar els esdeveniments històrics com si aquests fossin la part essencial de la història. La memòria de la història ha de generar un relat narratiu propi, una experiència personal. La memòria no és una frontera. No és un objecte inert que ha de ser dipositat en un museu i contemplat, des de darrera d’un vidre. La memòria alimenta el nostre pensament i ens permet construir una mirada nova; una experiència. La memòria és la clau per construir una esperança i modificar el futur. Quan tanquem la memòria en un museu el que fem és protegir-nos del nostre dolor, perquè, en realitat el que pretenem tancar és la nostra culpa i la nostra responsabilitat.

No podem explicar aquesta frontera com si existís, independentment del món.  No podem aïllar-nos i col·locar-nos, com fem amb la memòria, a dins d’una vitrina. Hem de reflexionar sobre la realitat que és reflexionar sobre la veritat. I la realitat està plena de fronteres incomprensibles: ( Avui és París, el gigadisme, l’èbola.). Perquè la vida no ens demana que fem una descripció del que passa. La vida ens demana que responguem  al que està passant.

La gran frontera de la post-modernitat és la falta de límits –de fronteres- a les aspiracions del propi jo. Aquesta és la frontera de la invisibilitat. S’ensenya i es mostra tot...el que es pot veure i rere aquest enlluernament s’hi amaga tot el que no es vol ensenyar. La cruel paradoxa de la societat de vidre.

El vidre com a nova metàfora de la frontera moderna. La paradoxa del museu mort, rere la vitrina de vidre. La simple recreació o contemplació  passiva. La invisibilitat  i la visibilitat de la frontera, expressada en el vidre. Es pot veure tot però no es tocar, experimentar ni tenir. La imatge substitueix a la paraula.  El vidre en la cima de la nova tecnologia, en les fronteres invisibles de l’emigració, de la incomunicació, de la desinformació, de la facilitació. La cultura de la imatge sense nom, sense coneixement: la frontera de la virtualitat. La pèrdua de l’experiència narrativa, del relat –de la realitat-. La televisió i l’ordinador –Internet-  com exemple de les noves fronteres de vidre.

El violentament de la frontera, es presenta com una entropia necessària en el desordre del sistema: la fina i insubstancial separació, gairebé invisible que ho fa tot visible, però que es comporta com la més inflexible de les fronteres, aquella que no és permeable, que no es pot traspassar.  Veiem el que hi ha a l’altre costat, però no ho podem ni tocar ni tenir. Aquesta entropia, en tant que desordre invisible, genera violència.