1954 - 2014
Vaig
néixer el 7 d’agost de 1954. Sóc fill de la platja gran de Sant Feliu. La
primera imatge que em ve al cap és el Puig de les Cols, vist des de la finestra
del menjador de casa. Llavors vivia al número 10 del carrer dels Metges, en una
comunitat de 4 pisos, amb les portes sempre obertes. La major part del dia el
passàvem jugant al carrer. El meu cercle quedava emmarcat pel carrer de la
Creu, amb les monges, la fàbrica de sifons de can Cervera, la font del carrer
de la Lluna i els comestibles de Cala Rosa, la botiga de llet de cala Nati, al
carrer de Girona i la taverna de Cal Trafí, al carrer Algavira, on compràvem el
vi.
Fins
els cinc anys vaig estudiar a les monges del Cor de Maria, després, fins als
onze “als hermanos”. Allà vaig començar a jugar a futbol veient els més grans
disputar partits amb els nois dels
Estudis Nous. Vera, Clará, Borrego, Chamorro i Valldeperes. Als carrers del
barri jugàvem amb en Gruart, els Ruscalleda, els Recolons, en Salvador Sabater.
Semblava
que la vida ens projectava per ser sempre feliços. Als 11 anys vaig marxar a estudiar
a Barcelona. Enrere deixava la càlida presència de la infantesa, mentre
m’endinsava en un món més gran i desconegut.
La
primera vegada que vaig pujar al Puig de les Cols tenia 17 anys. Ho recordo,
perquè mai havia contemplat Sant Feliu, des de l’altre costat. Mai més no me’n
he separat d’aquell espai ric en aventures, en bolets, en llenya, en caminades
i paisatges de bellesa contundent. Sant Grau, Sant Baldiri, Can Codolà, Sant
Benet, la Divina Pastora. Hi ha una part meva en la seva memòria. La mateixa part que viu en els contraforts de
les muntanyes de Portbou, en els espadats tallats a sobre el mar i en la
pertorbadora presència de la frontera. Quinze anys vivint en un espai ple de
contradiccions. Un espai colpidor, ple de possibilitats i de promeses irreals,
de trens.
La
vida pren una velocitat més pausada. Recordo el que hi ha enrere i selecciono
el que vull construir. Aprenc que la medicina és una ciència obligada a
dialogar entre el bé i el mal, entre l’art i la tècnica, entre la persona i la malaltia. Treballo per propiciar espais de
pensament i cooperació, on la gent pugui aturar-se a pensar i obrar en i des
del comú. Escric. Jugo amb les paraules i sento la mateixa il·lusió que vaig
sentir un dia, quan des de darrera els vidres contemplava la muntanya del Puig
de les Cols.
La
vida és un conjunt de moments que et marquen per sempre. És un No i és un Sí,
els dos legítims, però absolutament diferents. Administro la meva experiència
sabent que el be i el mal es donen les mans com a germans. Des de l’atalaia del
2014 continuarem construint i engrandint la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada