Estimat/estimada.
Lluny queden les nits d’estiu fetes per l’amor. Les aigües
on s’emmirallaven els nostres ulls i on les mans entrellaçades somiaven un amor
etern. La vida és la barca varada a la platja que estima el mar. El temps
perfuma els records, suavitza la intolerància i cura els pecats de l’adolescència.
L’amor és el bastió, la muralla malmesa, el reducte que
ens preserva de la derrota. L’amor a Portbou, sota la llum d’una lluna neta, sona
com la música d'un saxo tocat per un negre.
Des del turó del cementiri la distància t’allunya de
la immediatesa. D’allà dalt el paisatge és una barreja de llums de neó i tristeses.
Res del que fou possible va ser. I no obstant hi ha
una atracció que barreja la incredulitat d’un no, amb la possibilitat del sí.
Si Benjamin no hagués mort a Portbou, Portbou no
seria el que és. No tindria motius per patir pel seu futur ni acceptar d’antuvi
la decadència de la seva pèrdua. Seria la història repetida del “hi havia una
vegada, un poble que era el més pròsper de l’Empordà....” S’han perdut les
duanes, s’ha perdut la frontera i ara es perdrà el tren.
Vaixells que naveguen davant dels ulls per un horitzó
inabastable.
Benjamin mor a Portbou per salvar-se i Portbou es
mor, sense entreveure cap possibilitat de salvació.
Portbou no ensenya la seva por, ni confia. Només
espera. Espera que l’estimin. Incapaç de prendre la iniciativa. Incapaç de
convertir en goig el que és una immensa i cruel deixadesa.
El que per ells és un inconvenient i un problema per
Benjamin és la base del seu ressorgir. Però Portbou mai ha confiat ni s’ha
lliurat a "aquest coi d'alemany estrany", que amb la seva mort els hi va lliurar la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada