Introducció al concepte de frontera. El diàleg de Baudelaire i Benjamin

Visites guiades a la frontera de Portbou.

Especial Instituts i Estudiants Universitaris

Introducció al concepte de frontera.-

La frontera de Portbou constitueix un dels espais més interessants per pensar i reflexionar sobre la simbologia i el significat del concepte  “frontera”

La frontera és un constructe geo-cultural que l’home ha creat per preservar o per projectar determinades expectatives. Simbòlicament es representa per un moviment de caràcter valvular; una mena de sístole i diàstole, bategant a l’uníson. Un llindar, un espai intersticial, d’intercanvi i de regulació entre el medi intern –jo- i el món. La frontera és el meu límit; allà on arriba i acaba la meva experiència. El camí que separa dues propietats, dos territoris, dues idees diferents –tal vegada oposades-. La frontera és la membrana d’una cèl·lula, un espai de tensió, d’intercanvi, de cooperació, però també de conflictes i de dolor.

Avui, en aquesta post - modernitat que simula estar de volta de tot i que a la vegada es postula com el gran paradigma de la moda – en paraules de Walter Benjamin: “el modern és el nou en el context del què sempre ha existit”.-  la frontera geo-política, participa d’una paradoxa que reflecteix la gran desigualtat existent entre territoris i cultures; mentre que unes zones del món lluiten encara per establir fronteres persuasives i territorials, a Europa s’han creat les fronteres de la invisibilitat que són aquelles que no volem veure. Les grans fronteres de la modernitat: les fronteres de vidre; unes fronteres que ho mostren tot, però que no et permeten tocar ni tenir res: ciutats dividides en barris exclusius per a rics, murs que separen comunitats, camps de refugiats, camps de golf, passaports digitals, l’esclavatge del treball, el tràfic de persones, els camps de mines, la fam, la privatització del paisatge, la destrucció de la naturalesa, les desigualtats i els guetos socials, la crisi, els murs i les tanques.  

La frontera de Portbou, en la història recent.-

De la mà d’Antonio Machado i de Walter Benjamin, se’ns presenta l’oportunitat de copsar en primera persona l’experiència del mal, del dolor i del sofriment, i viure, en la pell d’aquest territori, la singularitat d’un espai abandonat i marginal. La idea d’una frontera, magníficament  relatada en la novel·la de Dino Buzzati el “Desert dels Tàrtars”, una frontera on es construeix una espera, sense esperança.  

 

L’experiència de la frontera ens proposa sempre un diàleg; un diàleg que té per objectiu la integració dels oposats i l’intercanvi. El diàleg “shakespearià” del ser o no ser, del bé o el mal. Un diàleg que ha de ser capaç d’anar més enllà i de contemplar la complexitat del be i del mal; la bellesa ambivalent del mal, la cruesa de la destrucció i la mort que va exposar Baudelaire: “ si el teu ull, sense deixar-se fascinar, sap volar els abismes, llegeix-me, per aprendre a estimar-me. I ell mateix diu, sobre la bellesa: “He trobat la definició de la bellesa -de la meva bellesa- és quelcom trist i ardent, tal vegada una mica vague, un camí obert a la conjetura. Quelcom que, alhora, em fa somiar, però d’una manera confusa, amb voluptuositat i tristesa i que comporta una idea contrària, un ardor, un desig de viure, associat amb un reflux amarg, com si vingués d’una mena de privació o desesperança.”

Baudelaire ha fascinat i atret Benjamin, amb una intensitat poderosa; en ell i en la seva obra hi veu sintetitzada, en l’elixir d’una poesia cruel i estètica alhora, el devenir devastador del segle XX. La mort, el mal i la moda, sota la sumptuosa parafernàlia del feixisme i el capitalisme, expressat en la guerra, l’economia i la configuració dels estats – ciutats; uns espais transformats i abocats, en el disseny de la seva arquitectura, a convertir-se en els grans imperis de la moda i del consum. La magnificència de l’art al servei del feixisme. La submissió i l’explotació de l’home al servei d’una productivitat inesgotable.

Baudelaire li transmet a Benjamin el terrible drama de l’Angelus Novus, l’àngel de la història, atrapat en el temps, incapaç d’alliberar-se i projectar-se al futur. Incapaç de portar la bona nova i de poder anunciar a Maria que tindrà un fill. Benjamin, manllevant les paraules de Kafka, ho manifesta: “Hi ha molta esperança, però no pas per a nosaltres”.

La frontera de Portbou malviu en l’oblit; l’oblit està de ple de memòria, diu Benedetti. Un oblit que és el gran simulador, perquè ningú pot, encara que vulgui, oblidar. La crisi de la memòria és la crisi de l’experiència, un Alzeheimer social multitudinari, que malda per estalviar-se el dolor, la malaltia i la mort.  

Vivim immersos en una enorme frontera de vidre. El vidre esdevé la gran metàfora de la frontera moderna. La crisi de l’experiència narrativa. Tot s’ensenya i tot es mostra, perquè no es pugui veure ni tocar res. Tot es pot mirar, però no es pot tocar i sense experimentació no hi ha apropiació ni coneixement.

El vidre en la cima de la nova tecnologia, en les fronteres invisibles de  l’emigració, de la incomunicació, de la desinformació, de la facilitació. La cultura de la imatge sense nom, sense coneixement: la frontera de la virtualitat. La pèrdua de l’experiència narrativa, del relat –de la realitat-. La televisió i l’ordinador –Internet-  com exemple de les noves fronteres de vidre.

El violentament de la frontera, es presenta com una entropia necessària en el desordre del sistema: la fina i insubstancial separació gairebé invisible que ho fa tot visible, però que es comporta com la més inflexible de les fronteres, aquella que no és permeable, que no es pot traspassar.  Veiem el que hi ha a  l’altre costat, però no hi podem anar ni tampoc podem ser-hi. Aquesta entropia, en tant que  desordre invisible, genera violència. L’Europa i el món a finals del segle vint i inici del vint-i-u n’està ple d’exemples. La violència de dret de la què parlava Benjamin ha donat pas a una violència socialitzada, una cultura de trampes i tramposos; una crisi moral superba.

El pensament de Benjamin, en l’era de la reproductibilitat tècnica.

Benjamin, en el seu pensament és el gran precursor, el profeta inintel·ligible que anuncia al món la seva catàstrofe. Un món abocat a la incomprensió, en la mesura que es creu capaç d’entendre-ho tot. L’imperi de la tecnologia ens domina a través del monopoli de la tecno-ciència. L’art ha esdevingut secundari, perquè vivim en el món de les representacions i de les reproduccions tècniques. L’aura, l’oratge, que dóna l’oportunitat que l’objecte creat et parli ha esdevingut una simple i pura il·lusió, allunyada de la realitat pràctica de la vida. Ho consumim tot en la mesura que ens hem apropiat de l’amor i de la bellesa. Avui tot s’explica encara que no tot es compren.