Antonio Machado, homenatge.

 Antonio Machado, Homenatge.

A. Machado, estació de Cervera 28 gener 1939

El captard del vint i set de gener és fred i plujós. La llum del mar i la del cel es confonen en un mateix espectre grisós i trist. Una claror bromosa, allunyada d’aquells dies blaus i d’aquell sol de la infantesa que tant havia evocat Machado.

Recorro a peu la mateixa carretera que va contemplar el gener del trenta nou, l’exili republicà. El silenci, en mig d’aquella munió de persones demacrades i desesperades, és escruixidor. Estic sol, just en el punt on l’ambulància que porta Machado, la seva mare Doña Ana, el seu germà Jose i la seva dona Matea Monedero, s’ha d’aturar perquè no pot continuar avançant. És la fi d’una Espanya trencada i perduda, el poeta baixa del cotxe,el seu posat és com una ombra que cobreix el cel de la frontera. Una enorme i densa angunia embolcalla aquella esplanada, ara deserta, on el poeta ha posat peu a terra i sostingut per Corpus Barga, es disposa a recórrer l’últim kilòmetre.

Increïblement les persones es retiren i per una filera estreta envoltada de mirades buides, Machado camina els darrers mil metres, que l’allunyen per sempre més de la seva pàtria. “Caminante no hay camino, se hace camino al andar. Al andar se hace camino, y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar”.

El balanceig gravat en la meva memòria evoca el pas vacil·lant d’aquell home, mentre el murmuri s’escampa: és Antonio Machado, don Antonio. “Se le vio, caminando entre fúsiles, por una calle larga, salir al campo frío, aún con estrellas de la madrugada”.

S’ha fet gairebé fosc quan els gendarmes francesos, en un gest inusual, se’n adonen i reconeixen al poeta; aleshores el traslladen en un vehicle a l’estació de Cervera. La nit em cau a sobre i l’estació continua tenint un aspecte fantasmagòric: buida, anacrònica, amb una llum groguenca tamisada, per el mateix silenci de la postguerra. Se’ls instal·la en un vago aparcat en una via morta on passaran la nit. “Anoche cuando dormía soñé ¡ bendita ilusión! Que una fontana fluía dentro de mi corazón”.

Me’n torno cap el poble. Portbou sembla una fera ajaguda a l’empara del mar. Els carrers estan buits i les basses d’aigua, amb el reflex de les llums, guspiregen espurnes d’una tristesa densa i pesada. “HI ha molta esperança però no pas per nosaltres”.

Machado va morir a Cotlliure, la tarda del 22 de febrer. “Cuando anochece y no aparece el cielo el viento de mi reino está callado”.