Portbou: l'ocàs dels Déus.

Portbou: l’ocàs dels Déus.

Resulta difícil avui en dia trobar un lloc d’una bellesa més pròxima i més colpidora com la que hom pot percebre a Portbou. Aquest espai de frontera destil·la un perfum i una fragància peculiar; no hi ha terme mig, ni mesura possible, per equilibrar el que hom sent quan hi arriba i descobreix el seu paisatge urbà, la seva gent i sobretot la contundència d’un entorn que supera de molt l’estricte presència del poble. Tot és extrem: el mar d’un blau profund, fins al punt que a vegades sembla tenyit de negre, la terrible persistència d’una tramuntana caòtica que manté les persones presses a casa seva. La voluminosa estació convertida, cada vegada més en una baluerna decrèpita i fantasmagòrica, buida i allunyada de la vitalitat que li donaven els viatgers que es dirigien, enllà d’Espanya, a l’estranger. Maletes carregades de il·lusions, de sacrificis, de dureses, però en qualsevol cas disposades a encarar el que era nou i diferent.

Portbou va néixer per l’atzarosa circumstància que va determinar que la connexió del ferrocarril amb França, es fes pel coll de Belitres. D’un dia per l’altre aquell llogarret pausat, marginal i oblidat es va convertir en un centre de negocis, transports, aranzels, duanes i diners que corrien de mà en mà, amb una facilitat esbalaïdora. Portbou va passar de la nit al dia a viure en una voràgine de canvis, de novetats i a ser un lloc reconegut i considerat. La frontera i les duanes amb les transaccions que la seva presència comportaven varen completar la fastuosa i insòlita evolució d’aquell poble. Però de la mateixa manera que va venir se’n va anar i darrera seu va deixar una llarga i anguniosa agonia, on el lament es projectava sempre en el què s’havia perdut. Una enyorança malaltissa més pendent d’afirmar-se en el passat que no pas de projectar-se en la construcció d’un futur. Amb aquesta premissa, instal·lats en la pèrdua permanent el poble i els seus ciutadans varen deixar de viure la realitat per instal·lar-se en el lament i en l’espera: esperaven un nou miracle, una altra loteria que revitalitzés la isquèmia d’aquell teixit social desfibrat, insolidari i incapaç de bastir un projecte comú.

En aquest medi varen proliferar els avantatjosos, persones sense massa escrúpols disposades a aprofitar-se d’aquella mena de marasme que imbuïa Portbou. Càrrecs polítics i comerciants, varen sotmetre el poble a una mena de xantatge en el què la creació de riquesa personal s’imposava de molt a qualsevol opció col·lectiva. Mentre la resta de municipis lluitaven per cercar un perfil i una personalitat pròpia, Portbou era víctima del caciquisme i de la seva pròpia deixadesa; un munt de persones alineades en un bàndol enfrontats els uns amb els altres, incapaços de consolidar cap estructura pròpia.

El debat de fons que mai va voler ser acceptat era entre legalitat i legitimitat, perquè no tot el que va ser considerat legal era legítim. Determinats espais emblemàtics es varen convertir en indrets orientats exclusivament al lucre i fins i tot la gran font potencial de riquesa del municipi: el seu entorn i el seu paisatge es va intentar subhastar a qualsevol preu, en ares d’un progrés que en aquella època ja donava símptomes inequívocs de claudicació. Persones que havien exercit el seu poder i s’havien enriquit varen continuar explotant aquell espai fins a la seva extenuació.

Avui Portbou ha esdevingut un vaixell a la deriva, un cos sense vida que malda per acabar, una patètica i infèrtil ombra del que podia haver estat. Molts dels que avui lamenten la situació no varen fer res per evitar-la; altres que varen exprimir en benefici propi la manca de govern i d’autoritat moral disposen avui de la raó legal, però en la memòria dels qui en un moment determinat varem voler apostar per la renovació d’aquest espai i varem lluitar de manera arriscada i honesta per aconseguir-ho, no hi ha cap raó per acceptar aquesta legalitat aclaparadora ni cap motiu per no criticar la tenebrosa deixadesa dels qui s’han inhibit una vegada i una altra de la seva funció de governar.