Missatge de Cap d'Any 2013

Any 2013, balanç.-

L’any 2013 ha estat un any dur, difícil i feixuc. Els indicadors socials així ho mostren. Estem vivim, sense saber-ho o almenys sense haver-ho planificat, un canvi de paradigma; les coses no tornaran a ser com eren, entre d’altres coses, perquè eren insostenibles i perquè mai havien estat construïdes des de la base. La imatge que en ve a la memòria és la del bou d’or, un fals déu que va ser adorat quan el poble d’Israel, desconfiant de Moisés, va fondre les seves joies i va construir un ídol. Possiblement nosaltres també ens varem vendre la nostra primogenitura, el deure d’exercir la nostra responsabilitat, a canvi d’un plat de llenties. Pa per avui i gana pel demà. No cal ser excessivament savi per comprendre-ho.

Avui l’home ha renunciat, amb una facilitat sorprenent, a gran part dels seus atributs i dels seus poders. Avui l’home es percep essencialment tan sols en el què veu, o encara millor en el què volen que vegi. La cultura de la imatge ha aniquilat la resta dels sentits; els canals d’entrada de les sensacions i de les percepcions que s’havien d’interpretar, han estat substituïts per un únic canal de formació, de comunicació i d’informació: la imatge. La imatge és a la vegada manipulada i manipuladora, cosa que no es pot aconseguir de manera generalitzada amb la resta de sentits. El culte a la visualitat ha acabat amb la paraula, amb la memòria, amb la realitat i per tant amb la veritat. El món de les realitzacions va donar pas al món de les reproduccions tècniques i aquest al de les visualitzacions, tot es podia mostrar i veure, fos o no fos real. L’engany que se’ns presenta a través de les imatges és d’un poder enorme. Avui ens consta molt distingir entre realitat i ficció. Els límits, com algunes fronteres geogràfiques, s’han subvertit fins a deixar-nos en una situació de desorientació absoluta. Som el que veiem, som la imatge que donem i sovint tan sols som el que volen que siguem, a través del domini hegemònic que ha representat la universalització de la moda. L’olfacte, el gust, el tacte i la oïda han perdut gairebé tot el seu valor i això equival a dir que hem deixat d’analitzar, recordar, rememorar, tastar, pensar, tocar, comparar, escoltar, valorar i assumir. La imaginació ha caigut víctima de la imposició formal de la imatge. Una imatge val més que mil paraules, però mil imatges valen molt menys que una paraula. Els nous mitjans tecnològics: les televisions, Internet, telefonia mòbil, són els grans aparadors del sistema. Un sistema que ens iguala en la diferència, en el seu substrat més baix i que ens nega al retirar-nos el valor de la diferenciació. El gran tango de Discepolo ho va expressar d’una manera genial: “hoy resulta que es lo mismo ser derecho que traïdor...”

L’any 2013 ha estat, pels dirigents l’últim any de la crisi. Una crisi que a n’ells gairebé no els ha afectat, però que en canvi ha produït estralls brutals entre la major part de la ciutadania. Però no és l’any, en si que es dolent, és la projecció que nosaltres hi fem en ell el que resulta colpidorament negativa. La gran crisi, que ara sembla que ha tocat fons, és una crisi moral. Vivim en una societat enganyosa, tramposa i il·lusa. Una societat permanentment vigilada per  càmeres de seguretat; un ull que ens mira i ens controla les vint-i-quatre hores del dia. La dèria del control és directament proporcional a la inseguretat que s’hi amaga. Els drets i els deures han deixat de ser un afer de la consciència per passar a ser un assumpte públic, amb el conseqüent deteriorament que això ha comportat: la subasta que ha promogut l’estat dels nostres drets i un relaxament generalitzat, començant per les pròpies institucions, del compliment dels deures. El dret ha deixar de ser un guany personal i social per convertir-se en una mena de regal que et fa l’estat, una prebenda a la qual tothom si sent cridat. La cultura de la comparació s’ha imposat a la de la cooperació. El miratge brutal al qual hem estat sotmesos ha portat a la creença il·lusòria de que tot era possible i que per tant tot s’havia de fer. Possibilitat i realitat han intercanviat els seus rols d’una manera perversa. S’ha pervertit el temps i s’ha modificat de tal manera l’espai, fins a crear un succedani d’espai de naturalesa virtual, inexistent en la realitat de l’experiència personal. Aquest suposat escurçament de la noció del temps ha provocat una reacció immediata expressada, entre d’altres, amb l’augment dels anomenats trastorns per hiperactivitat, per hipermotivitat, per hiperansietat. Havíem entrat en la era del hiper i la frenada per reconduir la situació ha estat brutal.

Les nostres projeccions tecnològiques no poden ni han de substituir els nostres sentits; ens cal recuperar la cultura de la proximitat manifestada en el territori, en el paisatge i la geografia, en la paraula i en la parla, en l’olfacte i el gust, en el tacte i sobretot en el retrobament de la naturalesa humana en el seu temps i en el seu espai.

La profunda crisi que ha afectat a la majoria de països de l’anomena’t primer món no ha tingut la mateixa repercussió ni s’ha tractar d’una manera justa i equitativa. Els més poderosos han continuat exercint la seva influència en benefici propi, condemnant a la resta a patir amb molta més virulència les conseqüències dels desencerts, els errors i sobretot dels interessos inhumans que el sistema econòmic ha exercit sobre les persones. Els qui no s’han adonat n’han patit les conseqüències d’una manera que per a ells els hi resultat paradoxalment dolorosa per inesperada i increïble. Per una majoria situada en la vulnerabilitat, i abandonats a la intempèrie del sistema, la situació ha estat catastròfica, atès que no només han viscut en la pobresa més absoluta, sinó que s’hi han deixat, en aquest procés, la seva ànima. A l’hora de comptabilitzar els danys el recompte és cruel: danys col·laterals, no previstos inicialment, però necessaris, en l’argot dels tecnòcrates dirigents a l’ombra. La terrible i perversa optimització de les accions humanes molt donades a contemplar els efectes positius d’una acció i en canvi incapaços de pronosticar i preveure els negatius i els adversos.

Però en el fons el que predomina en aquesta crisi moral és la resposta personal que cada individuo ha ofert. En general vivim immersos en una immensa cadena on suposadament tot està entrelligat; una acció  desencadena tot un seguit d’accions imparables i per tant incontrolables. Només el qui s’ha mantingut fora, al marge, d’aquest sistema enganyós farcit de trampes i de falsedats morals, ha pogut sobreviure, encara que això no signifiqui que n’hagi sortit il·lès o fins i tot que hagi pogut subsistir.

L’any 2013 segons els dirigents tanca la crisi econòmica, però això, malgrat el joc de mans que fan amb les seves paraules i els seus discursos, no tanca en absolut la profunda crisi moral en la què estem immersos. Qui es deixi portar per les paraules d’aquests dirigents tornarà a patir en la seva pròpia pell l’escarni d’haver estat de nou enganyat. És només des de la revolució personal, des de la revolució de les persones, des de la cooperació i l’organització intel·ligent que serà possible desterrar aquest sofriment moral que ens acompanya i ens debilita.

La vida et formula i et planteja qüestions contínuament; qüestions i preguntes que només poden i han de ser contestades de manera personal, engrandint i eixamplant la nostra consciència a través d’un assaig permanent i real de la nostra experiència.

Sota aquesta auguris només em cal desitjar-vos un nou any on la consciència crítica sigui el despertar d’una nova era: la era de la humanització de la tecnologia, de la personalització de la vida i de la cooperació solidària entre tots els éssers del món.