Tarda de tardor amb vent.- Portbou finals de novembre de 2013.-
Estimat/ada.
Avui et parlaré de la soledat; d’aquesta estranya
companyia que et menja i et fa estar en vigia, tot hi esperant quelcom que no
arriba... Em recullo en aquesta tarda pintada de vent i de colors intensament
embriagadors.
Però ràpidament la llum es fon en un instant de
vacil·lació i dubte, com el interrogant suspès d’una pregunta i aleshores te’n
adones d’aquesta claror que et despulla i et deixa a soles, amb tu mateix.
La tarda se’n ha anat, allunyant-se de mi, fossa en
el silenci de la vesprada, mentre la llum brilla i guspireja rere la muntanya,
encenent un cel roig de blancors diàfanes.
Bufa el vent pentinant el mar i cosint la tarda, amb
puntades de fil sostingudes i llargues. Volen els records cap els paisatges
idealitzats d’una infantesa abandonada i on el futur era per a tots una
promesa, abans, molt abans, que esclatessin les guerres i haguéssim d’exiliar-nos
de les nostres terres.
Carrers de direcció única i una infància berlinesa. Tampoc
ho podies saber, tu, que hi hauria un Portbou, que al cap dels anys, t’esperaria.
Bufa el vent suturant tristors i buideses, sota l’ala
d’una tramuntana que vola alta i que tot ho asseca, a redós d’antigues intempèries i d’inclemència mai oblidades.
Sobre el Querroig s’ha encès un foc de flamarades
ventoses que comprimeixen el poble i el posen contra les cordes, despullat de
falses aparences sumptuoses.
Sol, amb mi mateix, la mirada travessa el vidre i se’n
va a cercar els somnis que despietats colpegen l’horitzó d’un temps perdut.
Portbou es mou a remolc de la seva tragèdia, en aquesta tarda freda, on el vent
ha buidat carrers i places i ens ha deixat sols, abandonats en la nuesa d’una
lluminositat elèctrica.
El desig cerca ansiosament les paraules que m’haurien
de curar; els mots que m’haurien d’escriure i les frases que haurien de venir
fins a tu per explicar-me,
Són gairebé les sis i la foscor ha penetrat tots els
racons; les llums dels carrers es belluguen gronxades per la força del vent;
ombres opaques projecten fantasmagòriques presències. El vent xiula desfermat,
arremolinant-se en els teulats i prement la gent en les seves cases. De tant en
tant, el soroll dels trens, transportat per el vent, arriba com si estigués aquí
a dins, a tocar del meu cor.
Potser per tot això mentre escric aquestes lletres la
sensació de solitud fa créixer la basarda, en la fosca gola d’un llop famolenc
que brama com un mar arrauxat, disposat a engolir-te.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada