La gran ruta de la clandestinitat

Sota la claror apagada d’una lluna minvant, el grup s’ha mogut lentament. És el darrer pas, el més difícil i perillós. La nit ha esdevingut fresca i l’aire de tramuntana  penetra aquells indrets recòndits, amb la subtilesa freda de l’acer, atemorint els pensaments i els músculs, de les persones que caminen per les entranyes del bosc. Són deu persones: dos guies, dues dones joves, dos homes, tres nois i una dona de més edat.

El vent mou les branques dels arbres; ombres gegantines es projecten en la ennegrida cúpula de la massa forestal; enormes alzines, grèvols, castanyers mil·lenaris i brucs, disposats com un exèrcit d’esquelets, alineats per la defensa d’una batalla perduda. Tots ells, en aquest paisatge espectral,  són els vençuts, els oblidats i els abandonats. L’espai i les persones que hi transiten comparteixen un destí, estranyament cruel. La frontera amaga les misèries d’una vida injusta, obscena, incapaç d’oferir cap punt de repòs, de reflexió o d’esperança. No hi ha cap oasis en aquesta travessa infernal; fugen de la mort, sense tenir la certesa de no dirigir-se encara més cap a una mort temuda i esperada. Els estralls de les guerres no tenen mai misericòrdia de ningú, ni dels derrotats ni d’aquells que, suposadament, n’han estat els vencedors. El camí, per la impenetrable negror del bosc, és la metàfora d’un camp de batalla devastat, on s’hi acumulen les runes de la desfeta humana. L’àngel de la història, atrapat en la tempesta, mou compulsivament les seves ales, presses en els filferros dels camps d’extermini. La projecció de la llum, en prou feines permet contemplar un cel, que és com una gran platja repleta de petits estels, com  cadàvers abandonats  en la immensitat de la sorra.

Quico Sabaté

Els guies s’han col·locat estratègicament al davant i al darrere de la comitiva. Són homes rudes, poc donats a parlar; exigents i inflexibles. La seva tensió es transmet com una violència latent, sense miraments, sense cap mostra de commiseració. Ja no són els diners el que impulsa aquells homes, dels quals ningú en sap el seu nom real; ni tampoc són els ideals. La fi d’aquella empresa ja no té sentit, resulta difícil d’explicar quin és el  motiu pel qual s’arrisquen. I no obstant és aquest esforç, tal vegada inútil, el que redimeix els pecats de la humanitat. Herois anònims que ja no enlairen cap altra bandera, ni defensen cap més pàtria que la del seu cor. Una lleialtat contumaç que no espera cap recompensa, més enllà d’aquell feix de diners, que es fondran amb la mateixa rapidesa que es dissolt el sucre a dins de l’aigua.

En la litúrgia, d’aquelles dures nits de marbre i gel, el ritual s’ha programat de manera que tot es fa com si es tractés d’un grup de dansa, repetint els moviments acordats: no es pot parlar, no es pot portar cap llum, no es pot aturar, fins que ho mani el guia; si algú no pot continuar, serà abandonat a la seva sort. Un ballet fantasmal lliscant pel gran escenari de la por.

Si algun dels fugitius pren mal, serà sacrificat; els viatgers ho ignoren, perquè aquesta norma tàcita no se’ls hi ha explicat; però un dels motius que fa que siguin dos els guies, és perquè si es dóna el cas, un d’ells es quedarà, suposadament, per atendre a la persona que no pot continuar, però en realitat té l’ordre d’eliminar-la i enterrar-la al bosc. Són les normes que manen la ruta i el camí de la clandestinitat.

Un pacte de silenci absolut, sense fissures, sense filtracions. Un camí esquerp, difícil, que transita per les parts més feréstecs i desconegudes de la frontera. Senders emboscats, corriols que s’obren pas, sota les branques, lluny dels espais per on fan via els carboners, els contrabandistes i per suposat els soldats de l’exèrcit alemany i els seus espies i col·laboradors, dels pobles veïns de França i d’Espanya. Una tropa reclutada a la fonda de Can Sunyer de Portbou i entre alguns vinyaters de Colera, establerts a la muntanya de Molinars. Francesos de Banyuls, Portvendres, Cotlliure i Cervera, disposats a tenir els ulls oberts i a facilitar informació, a canvi de no tenir problemes amb els alemanys.

 

La Wehrmacht te destinada a la frontera de Portbou una unitat de la Wafen, les temibles SS. Instal·lada a Cervera te accés lliure i obert a Portbou. Patrulles de soldats amb gossos, vigilen i controlen les rutes de la frontera. Situats en llocs estratègics, en antigues cabanes de pastors o en els punts de guàrdia dels principals passos i camins, patrullen les 24 hores del dia. D’altra banda tant a Portbou com a Cervera i Banyuls, vigilen i exerceixen un control exhaustiu sobre els viatgers que pugen al tren.

Generalment els grups de persones que traspassen la frontera clandestinament utilitzant aquest pas, són gent que disposa de diners, gent poderosa i influent, que han aguantat fins el darrer moment en la França ocupada i que ara corren un risc enorme; sol haver-hi polítics i persones que han realitzat funcions compromeses i rellevants. Tos ells saben que, en cas de ser detinguts, seran afusellats immediatament o bé reportats a camps d’extermini.  

 

Els contactes són complicats i es requereix la intervenció d’alguna persona amb el poder suficient per accedir a aquestaa xarxa, organitzada per passar clandestinament persones a banda i banda de la frontera.

El viatge dura dos dies, se surt a la tarda vespre i es sol caminar tota la nit, fins que clareja. Durant el dia s’ha de romandre amagat a dins del bosc, sense parlar i fent el mínim soroll possible. El viatge es reprèn el vespre següent; aleshores, si tot ha funcionat be, s’acompanya les persones fins al lloc on hauran de continuar elles soles la darrera part del seu trajecte, seguint les fites discretament marcades i els indicadors que els hi han explicat.  Finalment quan arribin al lloc acordat seran transportades en un petit camió fins a Figueres.

Tant al inici com al final de la ruta no hi ha mai un contacte directe, entre els diferents guies que es reparteixen la missió d’acompanyar aquelles persones. S’intenta minimitzar l’accés a la informació per evitar, en cas de caure en mans d’alguna patrulla de soldats alemanys, posar en perill tota l’organització.

(Text extret del llibre Portbou 1940, autor Santiago Vancells Gascons.)