SORTIDA 15 DE JUNY CORONA CIRCULAR DE PORTBOU

Sortida guiada a la frontera de Portbou: “un viatge extraordinari a la invisibilitat del paisatge”.

Dissabte 15 de juny de 2013.

El territori que envolta la que anomenem la corona circular de Portbou, és un territori escassament transformat per la mà de l’home. En realitat hauríem de dir que es tracta d’un paisatge abandonat i per tant invisible per la majoria. Aquesta invisibilitat ha creat un espai de frontera singular, en el sentit que es tracta d’un territori on encara resulta possible percebre d’una manera directa i colpidora la memòria viva de la frontera. Sobre la seva pell s’hi dibuixen els perfils geomètrics de les antigues vinyes, contingudes pels murs de pedra seca i les canals d’agulla, traçades tangencialment, per sostenir una terra aspre, conreada en el pendent de la muntanya. L’esforç i el treball de generacions senceres, evoquen la permanència d’una solitud, que progressa silenciosament cap el seu final. Vinyes abandonades per culpa de la fil·loxera i la construcció del ferrocarril. Una modernitat abassegadora que va passar com una tramuntana esventada i caòtica per eixugar les fonts d’una fertilitat dura i difícil.

 

Com una immensa baluerna la marquesina de l’estació de Portbou, construïda en els tallers de Joan Torras i Guardiola, anomenat l’Eiffel català, pel domini que tenia de les estructures de ferro i vidre, centra la mirada des de tota la circumferència que envolta la vall de Portbou. L’exposició de la llum, en el camí de les hores, omple de matisos irisats, un temps que es reflexa en els enormes vitralls d’aquesta catedral de ferro. La desproporció entre les formes de l’estació i el poble, provoquen des de la distància una sensació opressiva, com si ens faltés l’aire per respirar.

L’abruptositat de les muntanyes que s’alcen sobre Portbou, corprenen al viatger, en un contrast contundent, entre el mar obert i el relleu que aixeca enormes columnes de pedra i pinedes de posat mediterrani il·luminades, des d’angles diversos, per una llum que es desfà, entre les branques de claror envernissada. Dolmens resguardats en el cor del bosc, ombres tamisades en l’obaga solemne de castanyers mil·lenaris i en el rerefons la presència pertorbadora d’aquests senders emboscats que s’amaguen, entre els alzinars, en les antigues rutes de la clandestinitat i el contraban.

Però l’espectacle es magnifica quan hom arriba a dalt i percep, en tota la seva extensió, el mar i les muntanyes de Banyuls i Cotlliure, folrades de vinyes pigallades de verd i de figures que es fonen en el paisatge.

 

És fàcil copsar l’aura de la història. El panteix feixuc de l’home que tragina una pesada maleta de pell. Guarnit inadequadament, de manera maldestre, amb un vestit negre i unes velles sabates de ciutat. Observa sota el sol asfixiant el seu rellotge de butxaca, mentre el seu pit bull a punt d’explotar. La presència de Benjamin és pertorbadorament inquietant; sense ser-hi hi és i això disposa que aquest indret, abandonat i invisible, es transformi als ulls de cada persona, en una experiència única, en un museu viu, sense vidres, ni vitrines; sense barreres, ni murs. Un museu que es construeix en cada persona i en cada mirada, en la lliure interpretació del què un és capaç d’experimentar, en aquest diàleg únic que s’estableix entre ell i el paisatge de la història.

 

Lluny en la distància pròxima tallant el mar, navega la proa blanca del cementiri de Portbou. La tarda se’n va en aquesta darrera oració que hom murmura en front d’un mar, atrapat en la bellesa que esclata enmig de la invisibilitat en la frontera de Portbou.