Estimat/Estimada.-
Portbou maig de dos mil tretze.
T’escric des d’aquesta tarda, que ha revingut reposada i quieta en la lleu absència del vent. La
claror navega un mar de tonalitats verdes i blaves, tamisades per núvols alts.
El paisatge que contemplo no difereix gens del que varen poder observar, l’any
1941, Hanna Arendt i el seu marit Heirich Blücher, quan varen visitar Portbou.
El promontori del cementiri domina els penya segats que tallen la vella
carretera de França. Un mar d’aigües assolellades i fosques jau als meus peus,
dòcil i embriagat de llum. 
Hi ha molta esperança, però no pas per a
nosaltres. El cementiri està envoltat de solitud i silenci. Xifrers rectilinis,
arrenglerats en els passadissos, en guàrdia permanent vigilen la buidesa dels
morts. Hi ha molta esperança, però no pas per a nosaltres...I no obstant no ens
ha estat donada l’esperança, sinó pels desesperats, per aquesta multitud d’’éssers
anònims que han lliurat la seva vida, per els altres.
Ressegueixo les passes de Hanna Arendt,
intentant trobar els darrers records de l’home que va dipositar, amb una
suavitat pertorbadora i inquietant, la seva darrera esperança a Portbou. I Portbou l’honora
de la manera que sap: des de la ignorància, des de la inconsciència;
desorientat i convuls, perdut en un món petit i cruel, que s’ha esqueixat, d’un
món més ufanós, que ara s’acaba a Llançà. Però aquest Portbou decrèpit i
decadent, incapaç i a la vegada tocat per una bellesa contundent i natural, té la
virtut de no enganyar; no s’amaga, ni dissimula; ans al contrari mostra amb tot
el descarnament la seva cara més fosca, aquesta que la llum de la tarda
il·lumina, com si fos els focus d’un gran teatre.
El rastre de l’alemany mort a Portbou,
és un rellotge de butxaca, amb unes lletres mig esborrades pel pas del temps i l’oblit. Una pipa que encara conserva la olor
del tabac i la mossegada de les dents en el broquet d’àmbar. I un feix de
cartes: que mai es varen cursar. Què deien? Què hi havia escrit? A qui anaven
dirigides?
Imperceptible la tarda ,com un gran bus
de cabotatge, ha virat el seu curs i ara s’endinsa pels contraforts de
muntanyes entapissades de flors grogues, blanques, vermelles i blaves. En una
pinzellada puntual i fresca la ginesta és destaca entre els murs blancs del
cementiri. Em recullo en aquesta llarga passejada. Lluny s’endevina la silueta
d’un home, assegut sota l’ombra amable d’un
arbre; llegeix un llibre. En els seus llavis s’hi escriu una pregunta:: quin és
el valor de respirar aquesta posta de sol?
Un noi i una noia riuen sorollosament en
un banc de l’embarcador; els seus ulls naveguen mar insondables, horitzons
pròspers, oberts a la immensitat del que s’inicia. Potser també ens ha estat
donada l’esperança per ells; per a aquesta
vida que s’enceta al seu davant. Perfilats al vent els menuts xifrers que
pengen ,en el penya segat del cementiri, s’inclinen adorant un Déu invisible.
Però potser no resulta gaire convincent
aquest intent, poc reeixit, d’explicar el què un veu i sent. Plasmar la
lluminosa solitud d’aquesta tarda de maig en el promontori del cementiri de
Portbou, és una gosadia imperdonable, de la què m’haureu de disculpar.
Santiago Vancells Gascons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada