Una mirada a la frontera.

Presentació del Projecte Benjamin – Frontera de Portbou.-

1.- La presència de la mort a la frontera.

El PB-FP es basa en els esdeveniments històrics que varen tenir lloc a la frontera de Portbou entre l’any 1939 i l’any 1940.

El 27 de gener de 1939 A. Machado va creuar la frontera per dirigir-se a França. EL 22 de febrer a les tres de la tarda va morir a la fonda Bougnol Quintana de Cotlliure.

El 26 de setembre de 1940, Walter Benjamin moria a les 22h de la nit a la fonda França de Portbou.

La frontera és allò que està situat més enllà de nosaltres, dels nostres límits; més enllà de la part més prominent del nostre cos, que és el front. La frontera és un espai de pas, d’intercanvi, de cooperació, però també és un espai d’exclusió, de separació, de límit i de tensió, de guerra i de mort.

La frontera de Portbou és un territori que ha quedat profundament marcat per l’episodi d’una mort. Una mort de la qual se’n ha parlat molt; tant que fins i tot ens ha privat de visualitzar la singularitat d’aquest paisatge geogràfic i humà, a través de la seva vida. La mort marca aquesta frontera de la mateixa manera que la mort marca el devenir de Portbou.

Portbou viu i allarga la seva pròpia agonia; una decadència permanent. Com la crònica d’una mort anunciada, que l’ha convertit en un practicant del victimisme. Però a la vegada, reconeguda aquesta circumstància negativa, aquest territori de frontera i escenari de la història, és un dels paisatges menys transformats per l’acció de l’home; encara que aquesta –diríem- no intervenció, no es pot idealitzar, perquè no ha estat feta, des de la consciència, sinó des de la ignorància i la deixadesa. És per això que  ens trobem davant d’un espai abandonat, invisible; un espai que ha quedat fora del món, exclòs, com un vaixell que ara navega sense rumb i a la deriva.

La construcció d’un projecte, al voltant de la mort és sens dubte un projecte difícil i costós. El dolor i la mort són elements que la nostra cultura ha amagat; ha retirat de la nostra vista, d’aquests espais postissos i falsos en que hem convertit la marca Costa Brava. Ensenyar i respectar el rere país, no ha estat precisament una de les nostres virtuts; possiblement per això aquest projecte lligat a la frontera i a la memòria viva de Walter Benjamin, no ha reeixit. La sensibilitat mostrada per la societat, envers aquest territori, ha contribuït a convertir-lo en un espai abandonat, en un paisatge invisible, allunyat de la presència humana. Però aquest abandonament també l’ha preservat de la influència nociva de la banalitat, la frivolitat i del consum. De tal manera que a vegades és millor no fer res, que malmetre irreversiblement l’escenari d’aquesta història. Però quin és el preu i sobretot quin és el cost que la gent de Portbou ha de suportar per contemplar com aquesta bellesa roman perduda en la buidesa de la ignorància i l’absència.

2.- L’espera.

La frontera de Portbou viu permanentment en una llarga espera; una espera, podríem dir, sense esperança que entronca amb la idea de Benjamin, presa de Kafka, de què hi ha molta esperança, però no pas per a nosaltres. Tothom ha sentit parlar d’un projecte al voltant de la relació Benjamin- Portbou. Però aquest projecte, malgrat que es va tenir a tocar de les mans, no ha estat mai possible. I no ho ha estat per dos motius fonamentals: el primer, perquè Portbou mai no ha tingut la fe, ni la voluntat suficient per generar una esperança i en segon lloc, perquè l’administració no ha tingut la sensibilitat necessària, per teixir un projecte de vital importància per la cultura i el re- equilibri territorial d’aquest país. Aquesta espera recorda el magnífic llibre de Dino Buzzati. “El desert dels tàrtars.” Portbou com el tinent Drago, sempre ha esperat; ha esperat que passés alguna cosa favorable als seus interessos; una cosa que resolgués el marasme en el què s’havia instal·lat; esperant sempre, que fossin els altres, els qui fessin el què ell no era capaç de fer. Una llastimosa espera; esperant el gran esdeveniment que havia de canviar el signe de la història; una història, d’altra banda, construïda des de la més absoluta passivitat i comoditat. Una espera tràgica perquè traïa una altra vegada el propi Benjamin, la icona sobre la qual Portbou volia bastir, a qualsevol preu i de qualsevol manera, un projecte de rendibilitat immediata; el traïa, en el sentit que el tornava a matar, com l’han matat tants altres des de la ignorància, des de l’oblit i des de la incapacitat de donar un sentit real i autèntic a la mort de Benjamin. Perquè el Benjamin que surt de Portbou, és un altre Benjamin, un pensador que il·luminarà el món explicant-li amb setanta anys d’anticipació,  els esdeveniments que, aquest món, haurà de viure. Malauradament els éssers humans ens costa molt aprendre i experimentar i per això el missatge de Benjamin, ha costat tant d’interpretar.

3.- El museu obert.

Dani Karavan va  crear el seu memorial passatges al turó del cementiri de Portbou. Una obra que té dues virtuts fonamentals: la primera és la fusió de l’obra en i amb el seu propi entorn, en aquest cas el paisatge d’un escenari  d’una bellesa enorme. El segon la permanent possibilitat d’experimentar, de tal forma que el conjunt monumental està pensat, per interactuar amb el viatger, generant en cada persona un diàleg propi. La visió de l’aura i el descobriment progressiu d’una relació profunda i a la vegada colpidora entre l’obra i el pensament de Benjamin i l’escenari de la seva mort, Portbou. Aquesta és la gran possibilitat de la frontera: no pas la simple recreació descriptiva de la història i la memòria, sinó l’experimentació de la seva veritat. Passar del parc temàtic a l’experiència de la veritat del dolor, de la mort, però també del goig i de la contemplació de la bellesa i el coneixement. La gran oportunitat de Portbou és justament oferir el que és i el que té; tots els ingredients per constituir-se en un espai suggerent, singular i compromès en un diàleg permanent entre el paisatge d’aquesta geografia històrica i el pensament de Benjamin.

Què té doncs, aquesta frontera, que ens inquieta i ens pertorba en la mateixa mesura que ens atrau? Podem explicar Benjamin a través d’aquest museu construït a l’aire lliure, en cada persona, en cada mirada, en cada paraula? Podem fugir del món de les reproduccions, de les representacions; d’aquest món calderonià que es pensa que la vida és un somni i construir una veritat que no ens enganyi, ni ens entretingui?

 

Benjamin, s’explica doncs en i amb Portbou, d’una manera molt més profunda de la que seria de preveure a primera vista; però per copsar-ho i comprendre-ho ens cal una certa disposició de mires, un estat d’ànim, una voluntat i un interès per aprofundir en la naturalesa d’aquesta relació. Un interès que tot sigui dit, Portbou, mai ha tingut, ni ha manifestat. Venir a Portbou requereix un cert sentit de l’elevació i de la superació d’allò que és immediat; cal aprendre a contemplar i a dialogar amb la seva aura, aquest anhel de la bellesa que consisteix en donar-li a l’objecte la oportunitat de que ens torni la mirada.

Però al mateix temps en la seva ingenuïtat, aquest Portbou, espai geogràfic i simbòlic d’una frontera propera, amb una memòria encara pendent d’interpretar, no enganya, ni amaga res; es mostra tal com és, en la seva decadència, en la seva autenticitat, en la seva capacitat d’impactar i de produir en el viatger una sensació inquietant i pertorbadora. Aquesta és la veritable aura de Portbou; un diàleg colpidor, fet des del silenci, des de la llum, des del retrobament amb un mateix. Des de l’aclaparadora presència d’una estació que com un immens passatge de ferro i de vidre, ens ensenya el pas del temps en la seva davallada continuada, en la seva decadència; una morbidesa que fa mal a qui la vol contemplar amb els ulls de la veritat. Sorolls de trens buits; un repicar incessant de ferro sobre ferro, barrejat amb la distant i enllaunada sonoritat d’una veu que, en diferents idiomes, anuncia la sortida de trens gairebé buits de passatgers. Trens amb vagons de càrrega maniobrant en la nit, mentre el vent de tramuntana magnífica i multiplica l’efecte sonor de tota aquesta monumental i ingent buidesa.

La idea d’un museu obert a les mirades, que es construeix cada dia, en cada persona i en cada mirada, ens obliga a ser enormement curosos per no banalitzar, ni convertir-ho en una cosa frívola. La gran frontera del segle XXI és la frontera de vidre; en realitat és la paradoxa d’una frontera, la de vidre, que ho ensenya tot; una frontera que en forma de televisió, d’internet, de la moda o del consum ho banalitza tot; una frontera, la de vidre, que ens permet contemplar-ho tot, visualitzar-ho tot, sense poder-ho tenir, ni tocar mai. Un vidre que ens protegeix en la mateixa mesura que ens aïlla i ens separa d’un espai al què no podrem arribar mai. L’emigració, la crisi, la moral...etc són elements que romanen rere aquest vidre enganyós. Aquesta enorme vitrina on les persones resten separades, classificades i exposades en funció de la seva pell, de la seves idees, de les seves possessions o dels interessos d’aquells que determinen el què es bo i convenient per a elles, en els grans museus del consum, de la repoductibilitat o de l’engany. Enormes parc temàtics on hi hem momificat l’ànima del pensament i el valor de la cultura. Museus tancats a l’experiència, simples recreacions descriptives d’una memòria que rememora les velles cuites que simplement repeteixen la història, com si fossin cacatues. Contra aquests museus morts, Portbou en la seva agonia, us podria proposar un museu viu, un museu sense vidres ni vitrines; un museu obert a les persones i a la vida. La relació Benjamin Portbou ens ho ofereix i ens ho dóna tot; ho tenim tot, només ens cal creure-hi, tenir-hi fe, exercir amb fermesa la nostra voluntat i construir-hi una esperança.

Nosaltres estem aquí per això; per la nostra fe, la nostra voluntat i la nostra esperança, per contribuir a construir un projecte que ens retorni la mirada d’allò que durant tant de temps hem contemplat, sense veure-ho; i apropar les persones, a un  espai que ha de modificar el rumb del seu destí, deixant que siguin aquestes persones, les que puguin tocar, flairar, escoltar, tastar, veure i interpretar en una experiència personal i única, la proximitat i la lleu distància que separa la bondat i la bellesa, de la mort i la guerra. Com deia Bejamin, no ens ha estat donada l’esperança sinó pels desesperats. A ells els hi devem la oportunitat que ens queda, de construir en la frontera de Portbou un museu que expressi la memòria viva de la dignitat de tots els éssers anònims que avui ens sostenen.