Estimat/Estimada Portbou,
primavera 2013
La visita a la frontera de Portbou ha
constituït, per a mi, una experiència molt especial. Potser perquè he retrobat
emocions i sentiments que feia temps que no sentia. M’he passat molts anys de
la meva vida, mirant el paisatge des darrera del vidre; m’he sentit segur en
l’escalfor d’un espai conegut; però per primera vegada, sol en el turó del
cementiri de Portbou, he percebut en la meva pell, el què Benjamin va explicar,
quan parlava de la bellesa de l’ànima i
de l’aura. No sé si aquesta veritat pot ser narrada, en primera persona o ha de
ser necessariament viscuda i experimentada.
Portbou no enganya, ofereix el que té i
no amaga el què li falta. La veritat és colpidora, però a la vegada ens
facilita el diàleg, sense intermediaris, amb nosaltres mateixos. He vist
estudiants de batxillerat, professors, viatgers d’arreu del món que amb
respecte i commiseració contemplaven la història en el seu propi escenari.
La figura furtiva de Hanna Arendt és com
un alè, com un aire suau i imperceptible que llisca entre les tombes d’un
cementiri blanc que mira sempre el mar; un horitzó, un futur, una esperança per
a tots els éssers anònims que sostenen la història.
En aquest cementiri lluminós l’aura de
Walter Benjamin és un antídot, una mena de medicina per curar-se dels mals que
assolen la vida.
Visitar Portbou és tornar a formar part
de la història, recuperar-la, just en el punt, on aquesta un dia es va perdre.
Us ho recomano amb respecte i admiració. Us ho recomano encara que fer-ho sigui
convidar-vos a visitar un espai que gairebé ja no forma part d’aquest món.
Santiago Vancells Gascons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada