En el silenci d'aquesta nit

En el silencia d'aquesta nit de lluna plena.

En el silenci d’aquesta nit de lluna plena, ressonen els crits de la multitud enfebrada, exigint a Ponç Pilat, que alliberi Barrabàs.

Abans, Pilat s’ha preguntat a si mateix, en veu alta: “Què és la veritat?” La seva pregunta no tindria cap resposta; era una pregunta feta a l’aire; la decisió estava presa:

 “Us el trauré aquí a fora, perquè no li trobo res per a poder-lo inculpar.”

Però la massa ha de matar allò que posa en risc els límits de la seva pròpia seguretat. Mateu-lo; mateu aquest que s’ha atrevit a fer el que cap de nosaltres ha gosat fer mai: pensar, parlar, afirmar i sobretot suportar les conseqüències dels seus actes:

“ No he de beure la copa que el Pare m’ha donat?”

No he de complir el meu deure fins el punt que m’exigeix la meva consciència? No he de seguir tal vegada el meu camí, fins el final, encara que aquest camí em porti a la mort?

El dubte de Hamlet queda resolt en aquest curt espai on l’home ascendeix el camí del seu calvari. Vituperat, insultat, escopit, per aquells que no poden sofrir la seva noblesa; pels qui no poden arribar a comprendre que no hi ha pitjor traïció que trair-se a si mateix. Per estalviar-nos el trajecte no hi ha res millor que rebaixar el mandat de la consciència, fins a uns nivells mínims; no pensem, no decidim; deixem que siguin els altres els qui prenguin les decisions; aquesta massa enfervorida davant la qual Pilat es renta les mans.

Incapaç de defensar la innocència deixa que siguin els demés els qui decideixin.

La mort del divendres sant il·lustra allò que un està disposat a defensar i salvar per sobre de qualsevol altra cosa. La pregunta de Pilat. Què és la veritat? Queda contestada; la veritat és donar compliment a la missió sagrada que t’ha estat encomanada: ser tu i ser qui has de ser; encara que per saber-ho necessitis tota una vida. Només així amb aquesta perseverança hom pot ressuscitar; sobreposar-se a una mort indigna i renéixer a una nova vida.

La veritat és que es compleixi la voluntat del Pare, encara que això signifiqui la mort.

El clar de lluna d’aquesta nit de divendres sant roman sobre el silenci d’una mort absent; d’una mort allunyada de la vida; d’una mort no contemplada, ni recollida, ni pensada. L’església s’ha allunyat de l’home; l’ha expulsat del seu temple i l’ha deixat en la intempèrie d’aquesta vida que malda per trobar el sentit que ens orienti i ens porti a trobar respostes, als múltiples interrogants que martellegen l’home. Els temples buits de paraula, han renunciat a la seva fe, el silenci de la llarga nit s’estén sobre una església solitària i trista; els draps de l’abandonament cobreixen les seves vergonyes, en un intent poc reeixit, de desviar la mirada.

Déu lliura el seu fill als homes i en fer-ho el porta cap a una mort que només pot tenir sentit si som capaços, no tant de viure sinó de fer que la vida sigui més rica, més plena; en definitiva més bona.

Avui la mort es contempla com una cosa estranya, patètica, desproveïda de la seva glòria; un sense sentit absurd, una rèmora, el pas d’una frontera, ràpid i sense dolor. El gest de Pilat es repeteix en les persones que haurien de defensar la veritat, la honestedat i el bé dels individus. Malauradament la seva consciència ja ni tan sols entreveu la possibilitat de demanar- se a si mateixa “Què és la veritat?

La veritat és una església que ha abandonat el ramat. El pastor ja no disposa del gaiat que li atorga autoritat. Lluny de l’esperit, l’home ha convertit el miracle de la santíssima trinitat en una banalitat; avui ja ningú creu que el Pare, el fill i l’esperit sant puguin ser tres en una mateixa entitat.

Avui el clar de lluna del divendres sant il·lumina un paisatge desolat on els homes malviuen i cerquen en la seva soledat existencial, entre les runes dels seus enormes cementiris, una resposta que els permeti recuperar l’art de preguntar i ser altra cop història.

Aquesta nit de mort, en les esglésies abandonades, sota els campanars muts, en les immensitats buides del coneixement, ens cal retrobar la fe que va posar el Pare en nosaltres, quan ens va lliurar el seu fill.