Viatge als espais interiors de Portbou, març 2013.

Viatge pels espais interiors. (Portbou 16 de març de 2013).

L’any 1921 Walter Benjamin va adquirir una aquarel·la del pintor Paul Klee, que s’anomenava “Angelus Novus”, coneguda també com l’àngel de la història. “Representa un àngel que sembla que estigui a punt d’allunyar-se de quelcom que el té esbalaït. Els seus ulls estan desmesuradament oberts, la boca badada i les ales esteses. Aquest hauria de ser l’aspecte de l’àngel de la història. Ha girat la cara cap el passat. On a nosaltres se’ns manifesta una cadena de dades, ell hi veu una catàstrofe única, que amuntega, incansablement, ruïna sobre ruïna, llençant-la als seus peus. Ell voldria aturar-se, despertar els morts i recompondre allò que ha estat trossejat. Però des del paradís bufa un vent huracanat que s’ha enredat en les seves ales i que és tan fort que l’àngel no pot tancar-les. Aquest huracà l’empeny irremissiblement cap el futur, al qual ell dóna l’esquena, mentre que un munt de ruïnes creixen davant seu, fins el cel. Aquest huracà és això al que nosaltres anomenen progrés”.

Davant de la platja gran de Portbou, hi ha una escultura de Frederic Marès (1893-1991), que simbolitza, igual que el quadre de Paul Klee, la partició de l’home i la percepció de dos móns, el de Benjamin i el de Portbou que, malgrat compartir moltes afinitats electives, mai no es trobaran. L’escultura evoca la mateixa sensació que l’àngel de la història; la sirena, com l’àngel, contempla al seu davant la immensitat d’un mar que es presenta com el gran futur. Però ella reposa en un pedestal, incapaç de poder alliberar-se i arribar al mar. La seva mirada resta atrapada per sempre més en el passat; en la nostàlgia d’una història, que no es pot obrir al que és nou. La història de Portbou i la de Walter Benjamin comparteixen afinitats que van més enllà de l’estricte acte d’una mort a la frontera. A la fi l’àngel de la història i la sirena de Marès expliquen molt bé la idea de Kafka, que Benjamin va fer seva: “hi ha molta esperança, però no pas per a nosaltres.”

La tarda – vespre del dia 25 de setembre de 1940, el grup de persones format per Walter Benjamin, Henny Gurland, el seu fill Joseph, Carina i Dele Birman, Sophie Lippmann i Grete Freund, entraven a Portbou, pel camí de la Ribera. A la sortida del gran túnel, sobre el què es va edificar l’estació de Portbou, es retallava en el contrallum de la tarda, el perfil de la petita capella del cementiri. De nou el ventre de la balena abocava Benjamin, a la platja de la mort i de la mateixa manera que li varen preguntar a Jonàs, si ell era el responsable de la tempesta, també se li va demanar  a Walter Benjamin: quina és la teva terra i de quin poble ets? I aquells homes temorosos, per calmar les ires dels déus, el varen llançar al mar. Com a Nínive molts no sabien distingir entre la seva ma dreta i la seva ma esquerra.

La sirena projecta la seva mirada lànguida en el no res, en la immensitat que espera encara que algú li doni nom. Portbou contempla Benjamin, des de la distància, sense saber que dir; sense comprendre el què, aquell alemany estrany i misteriós, els hi va voler explicar.

Reposen varades a la platja les barques dels últims pescadors de Portbou. Suspès el temps en antigues quietuds calmades, et retorna, en el que t’envolta, la presència d’un paisatge que corprèn.  Enorme la baluerna de l’estació, contempla rere les vidrieres la mateixa comissària, a la qual va arribar Benjamin; la taula ovalada on els viatgers dipositaven les seves maletes, per ser revisades; el rellotge incansable que assenyala, el pas del temps, com si el temps no passés i en el rerefons el soroll dels trens que porten el record pertorbador de destins desconeguts i tràgics.

Buida la història ha passat la pàgina en fals; perquè la relació de Benjamin i Portbou, és una relació estranya i desconeguda i així ho continuarà essent, per sempre. Una relació que té la virtut i la dificultat d’haver de ser interpretada, sense intermediaris, ni traductors, per cadascú. En la seva ambivalència aquesta és alhora el poder i la feblesa, d’una relació que va molt més enllà de la mort.

Els més grans recorden la fonda França, d’en Suñer, aquell establiment on es servien, en opinió de la gent de Portbou, les millors patates fregides del món, i aquella habitació sòrdida, que quedava encaixada i donava al darrere, a un carreró sense sortida. La número quatre del primer pis. I després, amb el turisme, disfressat de modernitat, la fonda es va convertir en “casa Alejandro” especialitzada en paelles per a turistes francesos. L’abandonament va portar a un estat de ruïna, fins que l’antiga fonda va ser derruïda i s’hi va aixecar un bloc de pisos. Afortunadament li varem estalviar a Benjamin, convertir aquella cambra en un lloc de culte obscè.

La mort va arribar el vespre, a les deu de la nit. El metge que el va atendre va certificar hemorràgia cerebral. El 28 de setembre va ser inhumat al cementiri catòlic de Portbou.

El monument de Karavan en el promontori del cementiri, proposa a les persones que el visiten un diàleg personal. El turó del cementiri és un espai pel recolliment i per l’oració; per establir aquest diàleg interior, en el què de sobte els intangibles prenen un sentit: el dolor, el sofriment, la frontera. Karavan no construeix un conjunt escultòric, sinó que deixa que sigui el mateix paisatge el qui s’aixequi i es presenti als ulls dels visitants, com la veritable escultura. Aquest és el gran mèrit del monument: un museu obert a les mirades, que es construeix cada dia, en cada persona que el visita. La frontera no s’explica mai com un fet aïllat de l’acció de l’home, sinó que és en la seva intenció i en la seva intervenció, on s’aixequen les fronteres de la història: les que per protegir-nos del mal impedeixen l’entrada del bé: les sirenes que mai podran tornar a nedar en el mar dels nostres somnis.