D. Karavan - Portbou: la recerca d'un oblit.

Dani Karavan – Portbou: la recerca d’un oblit.

Vaig veure’m, per primera vegada, amb Dani Karavan a començaments de la dècada del 2000, quan em vaig encarregar de coordinar el Projecte Internacional Benjamin-Portbou (PIBP).  Karavan, havia vingut a inaugurar una exposició que el pintor Ralp Bernabei, havia organitzat a la galeria Horizon de Colera. Era una tarda de setembre, Karavan estava assegut en una taula en un pati interior a sota d’una figuera, bevent una copa de vi blanc. En aquell moment no varem poder parlar gaire, però Karavan em va citar l’endemà a les vuit del matí, en el monument que ell havia construït, al promontori del cementiri de Portbou i que s’havia inaugurat el mes de maig de 1994, amb la presència entre d’altres de la mateixa Lisa Fitkko, la persona que va guiar Benjamin de Banyuls fins a la frontera de Portbou.

Karavan, va arribar al promontori amb un taxi que l’havia de portar fins a Perpinyà, per agafar un avió cap a París. Karavan és un home, al meu entendre, hermètic, escodrinyador i intel·ligent. Administra les paraules, encara que quan parla ho fa amb vehemència i amb una gran velocitat. Aquella dia al turó del cementiri, malgrat que ell no disposava de gaire temps, vaig tenir la primera oportunitat de conèixer la naturalesa d’aquell home.

Karavan estava decebut i en la seva decepció hi havia un doble fons, d’una banda l’estat del monument, no només per la deixadesa en què es trobava, sinó i sobretot, perquè tot el projecte que ell havia defensat, amb una intensa implicació personal, havia fracassat. Karavan, administrava molt bé el seu dolor i no deixava que interferís en l’anàlisi de la realitat, però tampoc podia evitar que en aquells moments de quietud i de solitud, en aquell indret on ell havia dissenyat una obra d’una magnitud escultòrica i humana colossal, no percebés el dolor somort que traspua l’escenari d’un Portbou, immers en una decadència que, no només ens colpeix i ens interpel·la, sinó que ens connecta amb el pensament i la vida de Walter Benjamin. El monument passatges no és un homenatge a Benjamin, ans al contrari, defuig de qualsevol personalisme per a constituir un veritable homenatge al dolor i a l’esperança del món. Als éssers anònims que amb el seu sofriment sostenen la història.

Vaig intentar transmetre a Karavan una mena de mirada “benjaminiana”, que no s’ajustava del tot a la realitat, ni molt menys a la sinceritat que aquella història requeria. Li vaig dir que el vidre trencat, a part de la dificultat i el cost que representava canviar-lo, era una mostra d’aquella idea de Benjamin, que no hi ha cap monument de la cultura que no sigui també de la barbàrie; una barbàrie que es manifestava contínuament amb pintades i agressions físiques al monument. Però més enllà d’aquest fet, vaig tenir ocasió de percebre de primera mà, a través del propi Karavan, el significat que per a ell havia tingut l’enlairament de la seva obra. Karavan va passar, abans de dissenyar el monument, dies sencers a Portbou, per copsar el sentir de la història i va ser així com va fer realitat una de les imatges més poderoses que destil·la el pensament de Walter Benjamin: el sentit de l’aura en l’obra d’art: la manifestació poderosa de l’ànima en l’objecte que l’artesà crea i dóna vida. La possibilitat única que fa que siguem capaços de donar a l’objecte creat, l’oportunitat que aquest ens retorni la mirada. Karavan, ho va comprendre amb una senzillesa i una transcendència que només està a l’abast d’aquelles persones que han treballat i multiplicat el do que la vida els hi ha ofert. El gran escenari de Portbou és el tot que s’explica en ell mateix; en els seus sorolls, en el seu mar, en la seva solitud, en el caos que desferma el vent. Un museu, com he dit en repetides ocasions, obert a les mirades, a les interpretacions, que s’explica a si mateix, sense necessitat de traductors ni intermediaris; un museu que es construeix cada dia en cada persona que el visita. Un museu que no romandrà mai tancat en una vitrina, en una mena de visibilitat que ho ensenya tot, però que no permet tocar ni experimentar res. Karavan ho va veure, no pas en la seva forma, sinó en el seu fons; en el mar, en el moviment incessant, mutant, diferent, acolorit i va decidir projectar-s’hi, travessant i colpint la muntanya en el seu cor, per mostrar la duresa, la fondària, el dolor terrible que representa creuar el passatge; el canal de part que et porta cap a la vida i cap a la mort.

Karavan va lluitar per aquest projecte des del primer moment, buscant finançament i  cercant els mestres experts en l’obra: ferrers, fonedors, paletes; però al mateix temps Karavan, va continuar lluitant al llarg dels anys següents, amb discreció, però amb gran voluntat, per veure complert el somni de construir la Casa Walter Benjamin, a Portbou.

Vaig tenir ocasió de retrobar-me amb Karavan en tres ocasions més; el 23 d’abril de 2006 amb motiu de la reunió internacional que es va celebrar a Barcelona i Portbou, per impulsar la creació de la Fundació Internacional Benjamin – Portbou; el mes d’octubre d’aquell mateix any a Berlín, per presentar les activitats que s’havien organitzat en relació al Projecte i finalment en una darrera trobada a París, la primavera de 2007, quan definitivament varem constatar que el projecte s’havia perdut irremissiblement. Les circumstàncies polítiques de Catalunya, amb la retirada de Pasqual Maragall i la convocatòria d’eleccions anticipades posava fi a aquell somni. En la última reunió del govern català va quedar sobre la taula la proposta que havia elaborat la secretària d’afers exteriors, Margarita Obiols, per aprovar la constitució de la Fundació Internacional Benjamin Portbou.

Han passat gairebé set anys d’aquells fets i les persones que varem defensar aquell projecte ja no hi som, però això no pot servir per ignorar el important paper que va jugar Dani Karavan, en aquesta història; sense ell i sense el seu monument, Benjamin continuaria essent aquell alemany estrany, que com tants altres, fugint de la guerra, va trobar la mort en un llogarret perdut de la frontera.

No sé si Portbou li deu res a Karavan, no sé si les persones que lluiten per un ideal esperen res a canvi, però el que sí sé és que si volem ser justos i honorar la veritat de la nostra memòria hauríem de ser capaços de reconèixer que aquest ampli i immens museu de la història, aquest escenari colossal, que ha sabut sobreviure sense pervertir ni trair el seu sentit, és en gran part degut a persones que com Dani Karavan, varen saber interpretar amb intel·ligència i dignitat el sentit de la història, més enllà de les mesquines interpretacions que a vegades en fan les persones que haurien de vetllar perquè el nostre país, des de llocs com Portbou, pogués donar nom a la seva història. Avui les persones que continuen manegant aquesta mena de projecte descafeïnat i pervertit, haurien de ser capaces de reconèixer l’esforç i el mèrit d’aquells que varen lluitar perquè el projecte Benjamin fos un símbol de la polièdrica veritat que conté el dolor. Un dolor que al final només pot tenir un únic sentit: fecundar i fer que el món que deixarem sigui millor del què nosaltres varem trobar.