Giordano Bruno, va morir cremat a la foguera, l’any
1600. El papa Climent VII, el va condemnar per heretge. El 1562 havia publicat
un tractat amb el títol de: l’art de la memòria. Giordano Bruno, va considerar
la memòria com una de les tres potències de l’ànima. Al llarg de la història la
memòria li ha permès a l’home desenvolupar la seva intel·ligència i progressar
en el descobriment dels coneixements de la filosofia i de la ciència i en un
nivell més subliminal i intangible de la seva divinitat.
La memòria és el catalitzador que li concedeix a
l’home el poder de donar un sentit i un significat al que és i relacionar-se
amb la seva totalitat, des de cada una de les parts que el constitueixen,
començant per la seva memòria cel·lular i acabant, més enllà del que és conegut
i palpable, amb els intangibles que, de manera intuïtiva, podem arribar a
comprendre, encara que no puguin ser entesos. És aquesta funció vaticinadora de
la memòria la que li dóna la seva màxima virtut: la d’estar situada fora de
l’espai i del temps. Aquesta mena d’a- temporalitat de la memòria constitueix la seva essència i
la comunica amb una connexió, espiritual, que supera l’espai de la naturalesa
humana, per relacionar-se amb una intel·ligència superior.
La memòria és temps, en la idea de que pot utilitzar
aquest temps per desplaçar-s’hi cap el passat i cap el futur. És cert, en
aquest sentit, que la memòria ens salva de l’oblit, però no gens menys del que
l’oblit ens salva de la memòria. És en aquest equilibri precari i difícil on
l’home ha de saber fer present la veritat. Una veritat que sovint no podrà ser
contemplada fins que la memòria “social” l’hagi fet extensiva a un grup de
cèl·lules o de persones el suficientment ampli com per poder ser explicada,
entesa i acceptada.
 |
| la tomba de Walter Benjamin, a Potbou |
Hi ha, doncs, en l’equilibri entre oblit i memòria un
dels elements cabdals en l’essència de les relacions humanes. Citant Gabriel
Garcia Marques, podríem afirmar que, en la construcció humanitzada de la realitat, la vida no acaba essent el
que un ha viscut, sinó que és més aviat el que un recorda. Dit d’una manera més
senzilla, diríem que: la vida no és tan sols allò que un vol recordar, sinó que
és sobretot la manera com ho recorda i ho incorpora a la seva vida i per tant és la
forma com s’ho explica a ell mateix i per extensió als altres. S’obra una via
complexa entre el que serien els nivells morals de la consciència; aquest espai
on l’home hi diposita la seva memòria personal: la memòria apresa o memòria
conscient o recordada; la memòria pendent o subconscient o límbica i finalment
la memòria no elaborada, inconscient o oblidada. Una relació de la memòria que
a la vegada genera dues memòries més la quarta memòria, que és la memòria nova
i la memòria prèvia o primera que és la memòria heretada: l’evolució de
l’espècie humana participa d’aquestes cinc formes plasmàtiques de memòria. La
memòria no és, doncs, només recordar, sinó que és anticipar, des del passat, la
pròpia experiència de futur, en una projecció indistinta al llarg del temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada