L’experiència expressa la capacitat de sortir del
nostre perímetre, d’atrevir-se a sortit d’un espai segur i conegut i passar a
un espai diferent, enllà de les fronteres i per tant desconegut i incert; un
lloc inexplorat, un territori per descobrir. L’experiència constitueix un dels
pilars bàsics en el pensament i en l’obra de Walter Benjamin.
L’experiència és un instrument al servei de la
memòria. La memòria heretada s’amplia amb la memòria apresa, a partir de la
nostra experiència personal. Una experiència que tal com emfatitza Benjamin,
només pot ser explicada si és assumida i narrada en primera persona.
L’experiència participa de dos elements extraordinàriament valuosos i
complementaris: la oralitat de la paraula –la seva transmissió oral- i la
imaginació, la transformació de les imatges en paraules i de les paraules en
imatges, a través de l’autenticitat de la creació. Una mena de regla mnemònica
en la qual l’espai es relaciona amb la imatge, creant una mena de locus, on
s’emmagatzema aquesta informació. Uns locus que recorda els locus, on es guarda
la informació genètica; una informació que com resulta plausible, no és res més
que un espai de memòria. Aquesta relació sublim entre paraula i imatge és la
que constitueix l’essència de l’art: la creació, entesa com la capacitat de
donar nom al que ha esdevingut, o dit d’una manera més poètica, en paraules de
Benjamin: “en el nom l’entitat espiritual dels homes comunica a Déu a si
mateixa”. Déu s’ha fet home en la mateixa mesura que els homes són capaços
d’assolir la seva divinitat. El concepte d’aura, aquesta mena d’efluvi
intangible que emana de la veritat –de l’ànima- de les coses; per Benjamin,
l’experiència on es viu la realització i el contacte únic i irrepetible del ser
amb els objectes del món; la manifestació irrepetible de una llunyania, per pròxima
que pugui estar. Un s’acosta a la bellesa, respira la bellesa, sense cap desig
d’apropiar-se’n.
La història de la memòria és la història de la
recerca d’una veritat, d’un tot en el que les infinites part que el conformen
troben la seva expressió en elles mateixes i en harmonia del seu conjunt. Totes
són necessàries per configurar aquest tot.
La nostra cultura ha separat la imatge de la paraula.
L’art ha perdut el seus perfums teològics que li atorgaven una presència única,
irrepetible, una conjugació metafísica que relacionava, en el sentit més
transcendent, la dimensió humana i la divina, la matèria i l’esperit.
Vivim immersos en l’època que Benjamin va preconitzar
i anomenar de la reproductibilitat tècnica. Un nou tòtem adorat en el desert de
la nostra amnèsia col·lectiva, com un nou “vedell d’or”. La reproductibilitat
ha acabat amb l’autenticitat de l’objecte, li ha retirat la seva escalfor i amb
ell, li ha retirat l’oportunitat de que l’objecte ens retorni la mirada. El
diàleg ha donat pas a la possessió. La reproductibilitat ha acabat amb l’art i
la pèrdua de l’art, la popularització de tot el que és reproduïble, ha
pervertit la memòria: l’art d’escoltar, d’analitzar, de pensar i de narrar en
primera persona la teva experiència. Avui els ulls que miren, les oïdes que
escolten i les mans que toquen, no són nostres. La suposada popularització de
la memòria és, en realitat, una trampa més en el transcurs d’una història,
recent, plena, no ja, d’immoralitats, sinó d’amoralitats. Éssers amorals
condemnats a viure sense responsabilitat –sense resposta pròpia- i per tant
sense experiència. L’empobriment de la memòria es manifesta en aquesta punta
d’iceberg que constitueix la malaltia d’Alzeheimer, un prodigi que il·lustra la
decadència de l’experiència i la deixadesa amb que tractem la veu –la paraula-
de la vellesa. Una veu que no troba cap canal d’expressió, en una societat on
la moda, es reprodueix eternament, en ella mateixa, tot canvia, en una mena de
gir lampedusià, perquè res canviï.
La cultura de la imatge ha subvertit la cultura de la
paraula; avui realitat i ficció entrecreuen els seus camins i es confonen, de
manera que la veritat resulta indistingible de la mentida. El món és una
confusió contínua, sense límits a les aspiracions del propi jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada