La lectura d'un silenci

Hi ha un gran silenci, un gran desconeixement en i d'aquest espai de frontera. La relació entre Benjamin i Portbou, roman en una situació límbica, sense nom. Però aquesta relació no pot ni ha de ser explicada literalment, sinó que ha de ser descoberta, en un procés que combini la introspecció personal amb una prospecció molt més genèrica, molt més universal. No tota utilitat ha de ser simplement racional, hem d'apreciar guanys més intangibles, menys evidents però sens dubte, d'una gran riquesa personal.

Portbou des de l'inconscient ha honrat a Benjamin, ho ha fet, insisteixo, sense tenir constància que ho feia. Per això estem davant d'una situació que encaixa perfectament amb el propi ideal que Benjamin tenia de la història, aquest conjunt d'éssers anònims i oblidats que en realitat són els que sostenen el món. La relació Benjamin Portbou és la crònica d'un des encontre absolut; mai dues ànimes van ser més estranyes i no obstant i això, mai van estar més a prop. La història que relaciona Portbou amb Walter Benjamin, està plena de despropòsits i és justament aquesta circumstància tan singular la que ens ha de portar a aprofundir i investigar en el que ha passat. Per què aquest espai tan desmemoriat i abandonat, decadent i trist ens atreu amb tanta força? Per què les persones que visiten aquest lloc poden percebre en ell, d'una manera tan directa i intensa, la presència d'una força que ens inquieta, ens pertorba i ens pregunta? Per què ens resulta relativament fàcil comprendre el sentit de l'aura, en aquest turó màgic que corona el cementiri de Portbou?

Trobar una explicació plausible a aquesta història és una de les grans oportunitats que una frontera remota i absent, oblidada, pot oferir al món. Però aquest secret que la mateixa història ha anat fent amb tant d’afany, no pot ni ha de ser obert, ni profanat, per un món, per unes persones, que fan de la seva necessitat d'entendre-ho tot una reducció, que priva la vida de qualsevol forma de màgia.

És potser la mort el nexe d'unió que vincula per sempre a Benjamin amb Portbou? És Benjamin, com diu el poeta Pous i Argila, un més, entre nosaltres, un més dels que continuen treballant i vivint amb nosaltres, des d'aquesta terra, a la frontera de Portbou?

Benjamin a Portbou continua sent un estrany, un desconegut, algú que com tants altres, va passar per aquí. Un més dels molts que van morir en aquesta frontera. Parlar de Benjamin a Portbou, o millor dit parlar de Benjamin amb Portbou, és una cosa que provoca sorpresa; la sorpresa que es desprèn de la ignorància, de l'absoluta despreocupació d'interessar-se per una cosa aliena.

Però aquesta deixadesa ha estat un mal menor, davant la possibilitat d'haver convertit Portbou en un santuari, en un lloc de culte a un desconegut, que va dedicar i va sacrificar la seva vida per un ideal completament oposat a aquesta visió. Aquest desconeixement, aquest espai de ningú, obliga a cada ù a interpretar i viure la seva pròpia experiència.

No crec en els museus que tanquen la història dins d'una vitrina. No crec en els museus que recreen la memòria i interpreten la història sense ser capaços de crear, a partir d'ella, espais de llibertat, aprenentatge i progrés. Crec en els museus vius, capaços d'explicar-se a si mateixos sense necessitat de traductors, intèrprets ni intermediaris. Crec que Walter Benjamin va assumir, sense que aquesta fos la seva meta, una representació que sobrepassava el seu àmbit personal, per passar a identificar-se amb el símbol d'una universalitat, la universalitat que dóna nom als sense nom, la que reconeix en una persona a totes les víctimes que van donar la seva vida per a alguna cosa i per alguna cosa que encara avui no ha acabat d'adquirir el seu vertader i últim sentit. Aquesta pregunta que tantes vegades va formular Benjamin i que ha quedat sense respondre: De què serveix el dolor del món?