Ahir 24 de gener amb un grup d'estudiants alemanys varem realitzar la sortida al camí dels bunkers. Entenem la frontera de Portbou com un museu viu; un museu que es constitueix en cada presència, en cada persona, en l'experiència de contemplar el ser de la frontera. Ahir el vent de tramuntana va pintar de llum el paisatge del camí; un camí espectacular sobre el mar, del cap de Cervera al cap de Creus. La llum i la dificultat ens varen permetre sentir l'autenticitat d'una història -la de Benjamin i Portbou- que ens continua colpint des de l'inconsciència. El vent desfermat en tota la seva violència posava de manifest l'entropia, el caos del sistema.
La invisibilitat de les fronteres d'Europa, aquesta mena de vidre prim que ens permet visualitzar el que hi ha a l'altre costat, sense poder-hi arribar, ens porta directament a la negació de la dificultat i del sofriment com elements inherents a la fertilització de la vida. La cultura de la imatge esdevé la cultura de la facilitació i perquè no dir-ho del miratge. Un miratge que ens impedeix contemplar l'ànima i dialogar amb els altres. Un fenomen que Benjamin, fa vuitanta anys expressava, ja, en el seu assaig sobre l'obra d'art en l'època de la reproductibilitat tècnica. Fins fa poc Europa pensava que tot era possible, la interrupció d'aquest somni "calderonià" aquest: "sueña el rey que es rey y vive con este engaño mandando, disponiendo y gobernando..." ha arribat a la seva fi. La interrupció de la història, en el sentit messiànic que preconitzava Benjamin, no es produirà per un llampec iluminador, sinó per la força irresistible d'un vent descomunal que impedirà a l'àngel de la història desplegar les seves ales cap el futur. Mentrestant, tal com la sirena de Marès, el mar romandrà a tocar, però lluny de qualsevol possibilitat d'arribar-hi. Les fronteres invisibles, ho fan tot visible i a la vegada tot impossible. Haurem de trencar el vidre i arriscar-nos.
La invisibilitat de les fronteres d'Europa, aquesta mena de vidre prim que ens permet visualitzar el que hi ha a l'altre costat, sense poder-hi arribar, ens porta directament a la negació de la dificultat i del sofriment com elements inherents a la fertilització de la vida. La cultura de la imatge esdevé la cultura de la facilitació i perquè no dir-ho del miratge. Un miratge que ens impedeix contemplar l'ànima i dialogar amb els altres. Un fenomen que Benjamin, fa vuitanta anys expressava, ja, en el seu assaig sobre l'obra d'art en l'època de la reproductibilitat tècnica. Fins fa poc Europa pensava que tot era possible, la interrupció d'aquest somni "calderonià" aquest: "sueña el rey que es rey y vive con este engaño mandando, disponiendo y gobernando..." ha arribat a la seva fi. La interrupció de la història, en el sentit messiànic que preconitzava Benjamin, no es produirà per un llampec iluminador, sinó per la força irresistible d'un vent descomunal que impedirà a l'àngel de la història desplegar les seves ales cap el futur. Mentrestant, tal com la sirena de Marès, el mar romandrà a tocar, però lluny de qualsevol possibilitat d'arribar-hi. Les fronteres invisibles, ho fan tot visible i a la vegada tot impossible. Haurem de trencar el vidre i arriscar-nos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada