24 de gener estudiants alemanys a la frontera de Portbou

“Un camí fabulós de tristeses divines”

Cap als –verds i de dretes- camps de França,
L’any trenta-nou, s’anava arrossegant
El llarg cuc negre dels refugiats.
Machado duia un pou a la mirada.
Riba el va reconèixer i ajudar
Quan a un cafè va veure que pagava
Amb el rellotge: l’esperava ja
La fonda de la mort, la més barata.
El camí conegut i miserable
De tristeses humanes transcorria
Molt lluny de Queronea i Salamina.
I era poc elegíac un rellotge
Fent de torna a un negoci brut i llòbrec
On no bastava, per pagar, la vida.

(Joan Margarit)


El origen etimològic de la paraula frontera és: front. El front és el límit extern del cos humà. El límit era “el caminet entre dos camps que separava dues propietats”.

L’home es presenta simbòlicament com una frontera. Una frontera que separa el “jo” de “l’altre”, el que hi ha a dins –el que sóc- i el que hi ha a fora –el que no sóc- El meu món i la resta del món.

La modificació d’aquests límits requereix d’una gran i costosa energia: els moviments que es produiran seran moviments de tensió, de conflicte: res que no passi en les relacions trans - membrana de qualsevol cèl•lula: la vida i la mort, la supervivència, la evolució. La frontera serà l’espai on es visualitzaran aquestes tensions: la cooperació, el intercanvi, l’eliminació, la guerra, la expulsió, l’exili, la emigració. En definitiva el gran passatge cap a la vida i la mort.

El 27 de gener de 1939 Antonio Machado va creuar la frontera de Portbou en direcció a França; allà l’esperava la fonda de la mort, la mateixa fonda que el 26 de setembre de 1940 va esperar a Benjamin a Portbou.

Machado en un dels últims pensaments que va deixar escrits deia: “Les guerres només les poden guanyar els homes bons”.

Walter Benjamin i Antonio Machado varen creuar les seves vides en un moviment que simbolitza l’essència de la frontera.

Una frontera és un interstici, un llindar, un passatge, un espai inter membrana. Una virtualitat, on no s’hi pot romandre, perquè la frontera és un canal de part.

El gran canal de part que ens fa morir a la vida: expulsats literalment del claustre matern, haurem d’expandir i respirar per primera vegada amb els nostres pulmons. La vida ens col•loca davant de la primera gran frontera i mai més deixarem de traspassar, de travessar les múltiples fronteres que constitueixen i donen sentit a la vida: escollir –si o no-. La gran frontera de la llibertat que et porta a dir si o a dir no, a alliberar-te d’allò que et determina; a decidir responsablement.

Però la frontera de Portbou és sobretot una frontera relacionada amb una mort i per tant és una frontera oblidada i abandonada. Forma part de la geografia dels paisatges abandonats; el que expressat en termes de la post- modernitat es podria anomenar la invisibilitat del paisatge. Walter Benjamin i Antonio Machado simbolitzen aquesta metàfora.

Benjamin és recordat més per la seva mort que no per la seva vida o per la seva obra. Portbou el contempla des de l’altre costat; des de l’inconscient, des del desconeixement. És la història de la frontera: la construcció d’una mena de memòria que roman intocable rere un vidre; protegida en una vitrina d’un museu mort.

Superar les trampes de les fronteres invisibles, que són aquelles que no volem veure: ciutats dividides en barris exclusius per a rics, murs que separen comunitats, camps de refugiats, camps de golf, passaports digitals, l’esclavatge del treball, el tràfic de persones, els camps de mines, la fam, la privatització del paisatge, la destrucció de la naturalesa, les desigualtats i els guetos socials, la crisi

Portbou entre la decadència i la morbidesa ni enganya ni amaga res; ans al contrari és en aquesta mescla real i natural que es configura un espai com un museu viu de la història. Un museu que no roman tancat i mort rere les vitrines i els vidres, sinó que s’alça en el seu propi escenari.

Un museu capaç de generar en el viatger una autèntica experiència narrativa, viscuda en primera persona. Passejar per aquesta frontera és un diàleg permanent amb el ferro, amb els cancells que tanquen les portelles de vagons de trens que es dirigeixen cap a túnels obscurs, amplificant encara més la buidesa descomunal de l’estació fronterera d’un Portbou, que continua essent final i inici de trajecte. La presència aclaparadora del vent que porta el caos i desferma les ires del déus.

Però la síntesi i la culminació d’aquest diàleg benjaminià hom la pot experimentar amb tota la seva força en el turó del cementiri, un espai d’una bellesa colpidora que posseeix la màgia d’un intangible, significat en la singular relació que pot percebre un mateix amb la universalitat: l’eterna i sublim capacitat de sentir la veritat i de respirar l’aura de la història. El monument construït per D. Karavan, no només reafirma aquesta bondat sinó que en fa del propi espai l’escenari que reflecteix el sentit últim de la història.

La proposta d’establir un diàleg en i amb aquesta frontera esdevé l’oportunitat que relatava Benjamin de que l’objecte desitjat et retorni la mirada. Des d’aquest promontori iniciem, doncs, la mirada a la frontera. Una frontera que a nivell físic conserva les mateixes característiques que varen contemplar els grans esdeveniments del segle XX, un paisatge escassament transformat per la mà de l’home que ens permet establir una relació directa, sense traduccions, ni intermediaris.

El itinerari que seguirem avui comença en el turó del cementiri, en aquest constructe que karavan va interpretar d’una manera genial, a través del monument Passatges, un monument que permet experimentar el sentit de la veritable frontera, aquesta frontera que es presenta en la seva visibilitat intocable; en la transparència del vidre, que ens mostra en la mateixa mesura que ens impedeix –protegeix- de tocar-ho.

Continuarem travessant el interior del cementiri i contemplant els indrets que varen inspirar Karavan per construir el seu passatge.

A l’alçada de la cala del Claper, constatarem la simbologia de la construcció de la història, que s’alça sobre les seves pròpies runes; en paraules de Benjamin, aquests immensos abocadors d’escombraries que ha creat l’ésser contemporani.

Seguirem per un camí que remuntant els penya segats del mar puja fins el coll del Frare, on visitarem les construccions que es varen realitzar per protegir la frontera.

Finalment de retorn a Portbou acabarem l’activitat davant de l’escultura de Frederic Mares; nena amb un peix. Una composició que evoca la mateixa simbologia que el quadre de Paul Klee, “Angelus Novus”, l’àngel de la història, que tant va fascinar Benjamin.


Notes al document per a comentar als estudiants:

Lloc trobada: turo del cementiri ¾ de 3 de la tarda.

ACTIVITAT:
1.- Presentació.
2.- Breu història de Portbou.
2.1.- Origen, ferrocarril, estació, via. Duana.
2.2.- Frontera. Machado i Benjamin com a símbol de la frontera de Portbou.
Una frontera escassament transformada per la ma de l’home.
Poema de J: Margarit.
3.- Concepte de frontera.
3.1.- De la frontera geogràfica a la frontera invisible.
3.2.- El monument passatges: interpretació i experimentació de la frontera viva.
3.3.- El vidre com a nova metàfora de la frontera moderna. La paradoxa del
museu mort, rere la vitrina de vidre. La simple recreació o
contemplació passiva.
3.4.- La invisibilitat i la visibilitat de la frontera, expressada en el vidre.
S’ensenya tot, perquè no es vegi res.
Es pot veure però no tocar, experimentar. Imatge substitueix la paraula.
3.5.- De la supressió de les fronteres a Europa i al món, a la seva
invisibilitat,en l’origen de la crisi.
3.6.- El vidre en la cima de la nova tecnologia, en les fronteres invisibles de
l’emigració, de la incomunicació, de la desinformació, de la facilitació.
La cultura de la imatge sense nom, sense coneixement: la frontera de la
Virtualitat. La pèrdua de l’experiència narrativa, del relat –de la
realitat. La televisió i l’ordinador –Internet- com exemple de les noves
fronteres de vidre.
4.- El violentament de la frontera, es presenta com una entropia necessària en el
desordre del sistema: la fina i insubstancial separació gairebé invisible que ho
fa tot visible, però que es comporta com la més inflexible de les fronteres,
aquella que no és permeable, que no es pot traspassar. Veiem el que hi ha a
l’altre costat, però no ho podem ni tocar ni tenir. Aquesta entropia, en tant
que desordre invisible genera violència. L’Europa i el món a finals del segle
vint i inici del vint-i-u n’està ple d’exemples.
5.- Finalment una breu referència a l’àngel de la història, expressat igualment en
la imatge de la sirena de Mares. Tots els intents que s’han fet per promoure a
Portbou una gran obra al voltant de Benjamin i de la frontera han fracassat.
Aquest fracàs certament dolorós té una invisibilitat que entronca, amb una gran
coherència, amb l’obra de Benjamin. Portbou, en la seva aspiració ha de donar
nom, en primer terme, a aquesta coherència i en segon lloc,seguint la inspiració
de Karavan, ha de donar nom al que és i té: un gran museu viu en l’escenari de
la història de la seva frontera; és aquí i en aquest escenari on ha de viure i
on ha de mostrar al món la seva voluntat.





Portbou a 23 de gener de 2012.
Santiago Vancells Gascons.
Projecte Benjamin-Frontera de Portbou.