Perpinyà 2016: "28è Festival Internacional de Fotoperiodisme"

Visa pour l’image. Perpinyà 2016.

28è Festival Internacional de fotoperiodisme.

Aquests dies a Perpinyà se sent parlar més català de l’habitual. Són molts els  qui travessen la frontera per visitar l’exposició de fotoperiodisme, amb la voluntat d’acostar-se a la imatge, d’aturar-s’hi uns instants i reflexionar,  intentant entendre el què és incomprensible. És una litúrgia, un ritual que els éssers humans  practiquem  des dels inicis. Durant uns minuts, una pregunta ens balla pel cap: Com és possible que...?

Sentint parlar a Yannis Behrakis, autor de la fotografia de la portada del llibret informatiu, no puc deixar de fer-me la mateixa reflexió: Podria fer alguna cosa més que contemplar –fotografiar- aquesta escena? Un seguit de dilemes morals i ètics s’obren, sense que hi hagi una resposta. 

La cultura de la imatge ha substituït la paraula. El llenguatge visual és voraç, efímer; ho arrasa tot, la nostra commoció és insubstancial i reactiva, dura el que dura la notícia i després tornem al refugi del nostre absolutisme. Aquest món absolut, esquifit i mesquí, en el què ocupem una centralitat absent de perifèria, d’irradiació, d’experimentació, de realisme vital. 

A Perpinyà redescobreixes que el món és relatiu i que l’amor i el dolor són inextricables l’un de l’altre; per això en el dolor d’aquestes fotografies hi ha una mica de tot. Hi ha la congelació de la imatge: un joc pervers que ens permet contemplar-la des d’una proximitat, enormement distant; hi ha l’auto protecció separadora del vidre que ens manté lluny. Però també hi ha un diàleg, aparentment silenciós, entre el que la imatge et diu i el que tu t’expliques. 

Amb Walter Benjamin reconeixem que la realitat del món no és la història dels vencedors, dels guanyadors, ni tan sols dels supervivents. La història real de la humanitat la sostenen els éssers anònims que moren en les fronteres de la injustícia, de la guerra, de la fam, de la pobresa. Els mateixos que contemplem amb l’angoixa emmascarada de pensar que podríem ser nosaltres els qui caminéssim, entre les bombes, amb el nostre fill agafat als braços, intentant travessar una frontera –i n’hi ha tantes!- barrada. Afortunadament, al capvespre de retorn a casa, el sopar acaba amb totes aquestes dèries inútils.