MWC.

M.W.C.

La incomunicació, comunicada

O el control en la cultura de la facilitació. 

Vuit de cada deu adolescents disposen de mòbil i per tant d’innombrables formes de connexió. Les seves possibilitats són enormes. L’ús dels mecanismes planteja sempre la mateixa pregunta: els fem servir o  en som servidors? Sembla que el problema principal d’aquesta estadística són els dos que no en tenen i que en voldrien tenir. Més enllà d’idealitzacions estúpides, aquesta és la realitat. 

El problema no és la connectivitat, sinó el munt de contradiccions que hem d’afrontar, que ens aclaparen i ens produeixen una certa inquietud, com si rere l’esfinx, d’una modernitat inesgotable, s’hi amagués quelcom indefinit que ens porta a sospitar que “no es oro todo lo que reluce”. 

En aquesta gran fira de les bondats tecnològiques, de les “realitats virtuals” hi manca la capacitat de posar nom a les “contradiccions interessades”, que en el fons tenen un únic objectiu: mantenir-nos lligats de peus i mans a uns estàndards de comportament. La societat de la llibertat “informativa/comunicativa¿?, és la societat més controlada de la història. Què en fem d’una llibertat que no es tradueix en acció? Ens han sostret el pensament: no t’hi esforcis “JO” penso per a tu. Gràcies. 

I no obstant aquests vuit, de cada deu adolescents que utilitzen el mòbil, no només en són dependents, tenen també la possibilitat de conquerir un món diferent del meu, o dit de manera més clara de “fer el seu món”. Menys escarafalls i menys esquinçar-se les vestidures, el problema mai són els aparells, el problema és l’ús que en fem. 

La societat de vidre ens mostra la paradoxa d’una “llibertat vigilada”, a través, justament, dels  sistemes que suposadament ens fan més lliures. Però, dit això, tinc la impressió que aquest dèficit és més palmari entre els adults que  no entre els adolescents. L’adolescència es caracteritza per anar ràpid, per escurçar les distàncies, per això els hi escau tant la connectivitat. 

Pels adults el problema és més greu, i alhora més profà: la ciutat mundial de la comunicació, aquesta Barcelona embafadora, encantada d’haver-se conegut, excessivament moderna i gens modernista, sucumbeix a la dictadura de la inter connectivitat, quan uns pocs la boicotegen des de dins el sistema. La fragilitat del vidre és tan dura, com delicada. 

El MWC –s’ha de dir així, si no vols semblar un ningú- és el paradigma del regne de xauxa: tot es compta per milers, per milions. Tot són beneficis i com deia Francesc Pujols: “els catalans, pel sol fet de ser-ho, ho tindrem tot pagat”. 

“Somia el rei que és rei i viu, amb aquest engany, pensant que governa” (Calderon de la Barca). 

El drama és que tothom parla molt i parla igual: les ràdios, internet, els diaris, la televisió, la gent... Hi ha una mena de resignació col·lectiva que pràctica un discurs únic i que sembla disposada a sacrificar-ho tot, per aquesta modernitat, que lluny de ser una utopia és una enorme i colossal aixecada de camisa. Una burda manipulació de les virtuts més elementals: la prudència, la humilitat,  la fortalesa i la justícia.