Ovidi:
he mirat la meva terra
Parlo
de la meva terra amb tristesa. De l’exili, del qui se’n ha allunyat. Parlo del
dolor del rebuig.
Vago
pels camins de la infantesa, cercant els records d’una memòria amable, que em
disculpi de la meva absència. Lluny del meus t’he buscat, sense trobar-te, amb
la persistència del qui viu enamorat de tu. Del qui aspira a ser estimat després
de la mort. Lluny, enyoro els carrers i les flaires, els amics, el darrer got
d’anís en la taverna del poble i la maldestra veu de la Teresa, malgirbada i
renegant, amb el seu afany ridícul d’empaitar-nos. Teresa.
Però
ara en la matinada freda, en un suburbi d’un barri obrer de Barcelona, respiro
l’olor de la tarongina i el foc i el rem de la barca i el sol de la meva terra,
en el despertar de la matinada. Separat de tu, em perdo entre les paraules de
l’Estellés, sabent que mai m’estimaràs, que seràs el somni secret d’un amor no
correspost. I no obstant el meu enyor i la meva tristesa són per a tu, perquè
en el fons del meu dolor hi rau un punt de llum, una subtilesa gentil que
m’enganya fent-me creure que no tot està perdut. Encara que ho estigui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada