El proper 26 de setembre es compliran 73 anys de la
mort de Walter Benjamin, a Portbou. Amb aquest fi la càtedra de recent creació,
de la Universitat
de Girona, dirigida per Jörg Zimmer, ha proposat un programa d’activitats acadèmiques,
que allunyen encara més Portbou de la seva relació amb la vida i el pensament
de Walter Benjamin. Possiblement el nivell intel·lectual de les conferències
pugui resultar interessant a un cercle minoritari de persones, però la
fonamentació d’una estructura sòlida que faci justícia a la història i a la memòria
de Benjamin i de Portbou, està molt lluny de poder ser aconseguida.
Hi ha necessariament en aquesta història un punt
profund de tristesa i desànim; un punt que es comunica amb la influència de
Saturn, en el devenir de la història de Benjamin i de Portbou.
Avui, dia onze de setembre, aquest país es prepara
per commemorar d’una manera multitudinària, la nostra diada nacional, com a pas
previ a la independència. Per aconseguir-la ens caldrà ampliar el nostre horitzó
de mires i començar a ser més justos amb la totalitat del país i amb les seves
persones. L’actitud de la càtedra de la Universitat de Girona i la del seu director ha
estat absolutament despectiva amb les persones que han sostingut aquest
projecte i han fet possible que avui sobrevisqui, instal·lat en la comoditat
acadèmica, a l’empara d’una universitat que es mostra incapaç d’articular (se)
en i amb el seu territori.
L’abandonament de Portbou és tan colossal com la
mateixa deixadesa que ha mostrat Portbou per defensar-se i alhora col·laborar
amb els qui d’una manera altruista i generosa han mantingut viva la relació amb
Benjamin, en unes condicions difícils i adverses. El manteniment d’una actitud
tan expectant i passiva com la que han tingut els diferents governs de l’ajuntament,
és difícil de comprendre, si no és per aquest sentiment de victimisme i d’espera
que s’ha instal·lat permanentment al poble.
Una espera infèrtil i ineficaç que l’ha portat a ser
incapaç de contemplar els valors i les fortaleses d’aquest espai de frontera. La
queixa permanent mai ha anat lligada a cap esforç, a cap interès per reconèixer
i donar suport als projectes que tenia a l’abast.
D’altra banda l’oportunisme de la Jonquera, a través del
Museu de l’exili, dista molt de considerar Portbou, en la mesura que s’havia
acordat, quan aquest museu, per les raons que siguin, no només no es va poder
fer a Portbou, sinó que d’una manera desnaturalitzada, es va produir l’absorció
de la seva frontera, en comptes de crear una infraestructura plasmàtica que donés
sentit als dos espais, en condicions de justa equivalència.
Les persones que comprenen i senten aquest espai en
la seva autenticitat, capaces de percebre la veritat de la seva història;
aquells que són capaços d’aproximar-s’hi sense el desig d’apropiar-se’n,
posseir-ho, ni malmetre-ho, aglutinaran els seus esforços per plantejar una
alternativa diferent i crear una alternativa al conservadorisme recalcitrant de
la universitat i de l’ajuntament. La
profunda i misteriosa relació que uneix Benjamin amb Portbou es mereix un
tracte molt diferent, del qui fins ara li han donat aquells que per activa o
per passiva, s’han postulat com a dirigents del projecte.
Els pròxims dies tindreu notícies de la crida que es
fa a la societat civil, perquè s’integri en un moviment capaç de considerar la
frontera de Portbou en la veritat d’una presència aurica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada