La
rendició
He picat portes
tancades.
Massa digne per
pidolar,
Callo.
I Lliuro les meves paraules,
Com si fossin les
darreres armes
D’un exercit derrotat.
La
nit dels ganivets llargs
Va penetrar la fosca
negror de la nit.
Durant un instant,
El seu fil,
Va brillar com un
diamant
En la gola;
Just abans
Que la fulla
vessés la sang
De la innocència.
Auto
engany
He mirat l’ horitzó
Lluny de qualsevol
esperança.
L’enyor és un verí
Amable
I fàcil,
Que compleix
Amb escreix
el deure
D’enganyar-te.
Insinuació
Aspiro la vesprada
Feta d’olors
I aigua.
Tendra la nit
s’insinua
en la nuesa
del cel.
Silencis de llum
En el càlid i sensual
Declivi del sol.
Inquietant la claror
Es pinta els llavis
En el mirall del desig.
La
reina d’Àfrica
La reina d’Àfrica
Va creuar el cel
Dels meus deserts
Solitaris.
Un mar de sorra
En l’eternitat,
D’un impossible.
Lluny, en l’altiplà,
En un vol baix,
Els voltors reclamen
La seva part del botí.
La
creu de sant Jordi
En la llum verda del
roser,
Que l’esperança ho recordi,
Hi neix l’amor del cavaller
Que dur la creu de St. Jordi.
Primer
amor
Massa tendre
Per suportar la llum
Del primer amor
Calmo
El neguit del meu cor
En el roig encès
D’un foc en flames.
El
fracàs.
He tornat
Pel camí vell
Que porta a casa.
L’absència no ha
revingut
I els records són els
morts
Oblidats
En guerres solitàries.
El qui torna
No és el fill
Pròdig
Que un dia va marxar.
La
rendició de la innocència
D’aquella primavera
De vidre
En la què tant ens
havíem
Emmirallat,
D’aquella aigua jove
Que brollava
En les fonts de la
tendresa,
Només en queden els
vestigis.
D’una innocència
perduda
En el què no va ser.
El
lladre de mirades.
Sóc el lladre
Que discretament
ha lliscat,
Clandestí,
Entre les ombres
De la teva mirada,
Per robar-te-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada