L'aura és la llum que desprenen els cossos i que expressa els moviments, o si es pot dir així, les emocions de l'ànima.
La virtut de Benjamin és segurament la seva manca d'explicicitat, aquest aroma intangible que ens trasllada des del que és, fins allò que havia estat o que contradictoriament encara no és i potser no serà mai. Una metàfora que es retroba amb el sentit esmaperdut d'una modernitat que s'ha sobre passat a si mateixa. El difícil pas d'allò que és evident al que és desconegut. La gran dificultat, i a la vegada la gran seguretat, d'una ciència -tecnològica- que dóna tot el seu valor al que veu i el nega, absolutament, al que ignora. La individualització de la massa s'ha fet sense comptabilitzar la integració de les parts en el tot pel qual varen ser creades. Teòricament no hi ha limits a les aspiracions d'un jo que es dilueix en la necessitat d'una estructura de masses que serveix per mal dissimular la feblesa dels seus membres. Una cultura, la de l'aparença i de la imatge que ha substituit la paraula. Orfes de llum ens imitem els uns als altres; ens perdem junts per apaivagar la por de la foscor.
Antoni Pous i Argila, va néixer a Manlleu l'any 1932, seves són les primeres traduccions d'una part de l'obra de Benjamin - sis assajos- al català; una traducció d'una qualitat innegable, d'una precisió excelsa que honora la figura i la idea que Benjamin tenia del traductor i de la traducció; aquesta sinceritat que un obtè estimant la veritat de les paraules.Pous i Benjamin comparteixen el desgany d'una mort fosca i solitària, lluny de les promeses d'una terra que té més facilitat per ignorar que per descobrir. Pous va morir sense veure publicada la seva traducció. La seva idea optimitzadora és errònia: Ni Benjamin ha recuperat la seva veu a Portbou, vora el mar, ni tampoc ha deixat de ser un foraster; ans al contrari mai serà un mort dels nostres, dels que encara treballen amb nosaltres. No ho serà com tampoc ho ha estat en Pous, un home, un erudit, un poeta absolutament desapercebut i desconegut entre els nostres.
Ambdós en el rerefons de Portbou han construit un paisatge abandonat que té la virtut de mantenir intacte el seu sentit: la desolació, l'oblit, el desconeixement i la hipocresia; un retrat força acurat de la nostra manera de viure.
En propers escrits ampliaré la informació referent a Antoni Pous i Argila.
La virtut de Benjamin és segurament la seva manca d'explicicitat, aquest aroma intangible que ens trasllada des del que és, fins allò que havia estat o que contradictoriament encara no és i potser no serà mai. Una metàfora que es retroba amb el sentit esmaperdut d'una modernitat que s'ha sobre passat a si mateixa. El difícil pas d'allò que és evident al que és desconegut. La gran dificultat, i a la vegada la gran seguretat, d'una ciència -tecnològica- que dóna tot el seu valor al que veu i el nega, absolutament, al que ignora. La individualització de la massa s'ha fet sense comptabilitzar la integració de les parts en el tot pel qual varen ser creades. Teòricament no hi ha limits a les aspiracions d'un jo que es dilueix en la necessitat d'una estructura de masses que serveix per mal dissimular la feblesa dels seus membres. Una cultura, la de l'aparença i de la imatge que ha substituit la paraula. Orfes de llum ens imitem els uns als altres; ens perdem junts per apaivagar la por de la foscor.
Antoni Pous i Argila, va néixer a Manlleu l'any 1932, seves són les primeres traduccions d'una part de l'obra de Benjamin - sis assajos- al català; una traducció d'una qualitat innegable, d'una precisió excelsa que honora la figura i la idea que Benjamin tenia del traductor i de la traducció; aquesta sinceritat que un obtè estimant la veritat de les paraules.Pous i Benjamin comparteixen el desgany d'una mort fosca i solitària, lluny de les promeses d'una terra que té més facilitat per ignorar que per descobrir. Pous va morir sense veure publicada la seva traducció. La seva idea optimitzadora és errònia: Ni Benjamin ha recuperat la seva veu a Portbou, vora el mar, ni tampoc ha deixat de ser un foraster; ans al contrari mai serà un mort dels nostres, dels que encara treballen amb nosaltres. No ho serà com tampoc ho ha estat en Pous, un home, un erudit, un poeta absolutament desapercebut i desconegut entre els nostres.
Ambdós en el rerefons de Portbou han construit un paisatge abandonat que té la virtut de mantenir intacte el seu sentit: la desolació, l'oblit, el desconeixement i la hipocresia; un retrat força acurat de la nostra manera de viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada