ACTIVITATS - Visites guiades a la frontera de Portbou. Un viatge a la història de Benjamin i Portbou, en l'escenari simbòlic d'una geografia que es constitueix en memòria viva / ACTIVITIES - Guided tours of the border Portbou. A trip to the history of Benjamin and Portbou on stage a symbolic geography that is living memory / AKTIVITÄTEN - Führungen durch die border Portbou. Ein Ausflug in dieGeschichte von Benjamin und Portbou auf der Bühne eine symbolische Geographie, die in lebendiger Erinnerung ist / ACTIVIDADES - Visitas guiadas a la frontera de Portbou. Un viaje a la historia de Benjamin y Portbou, en el escenario simbólico de una geografía que se constituye en memoria viva

dijous, 13 de setembre del 2018

El Viatge, a la recerca d'un diàleg entre Catalunya i Espanya.


El viatge.

La recerca d’un diàleg entre Catalunya i Espanya.

Quan s’imposa el dolor no hi ha veu ni paraula, ni verb ni vocable que pugui superar la proximitat que ens separa.  Enrocats en posicionaments maximalistes les dues parts reclamen el que no estan disposades a concedir: diàleg. Com si, d’entrada, dialogar equivalgués   a perdre. La dialèctica de Plató, i posteriorment de Hegel, propugna la voluntat de síntesi com a base del diàleg. Confluir en un espai de màxims, de blanc o negre, de tot o res, ho impossibilita. De la mateixa manera que l’explicitació pública d’aquest diàleg perd  el seu sentit i el priva de tota opció,  en la mesura que el soroll mediàtic  l’ ofega.  

“El Viatge” és una pel·lícula, protagonitzada per dos actors que encarnen els papers de Ian Palsey, líder protestant i Martin McGuinness, líder del braç polític de l’IRA. Quaranta anys de violència, tres-mil-cinc-cents morts i vuitanta-cinc quilòmetres en cotxe per resoldre el conflicte d’Irlanda del Nord. 

En el seu diàleg el que acaba resultant determinant és allò que resulta subjectiu. Les emocions, la ironia, el sentit de l’humor. Necessàriament s’ha de contemplar el factor humà i orientar-se en la direcció del que ens uneix i ens és comú, per sobre del que ens distància i ens separa.

Ens agradarà més o menys, ho voldríem igual o diferent, ens sentirem legitimats o no, però el diàleg només és possible si uns deixem de banda la independència i els altres la constitució. No són renuncies, ni desercions, ni abandonament. Simplement és sentit comú. El mateix sentit que m’impulsa a concedir-li a l’altre la seva part de raó. 

Walter Benjamin no ho va fer. L’enemistat amb el seu pare va ser duradora. No van  trobar les paraules necessàries per trencar el mur de la seva exclusió. El dolor que varen compartir va ser estèril, infèrtil i contradiu la  vàlua del seu pensament. Ells, els qui en saben, també tenen les seves pròpies contradiccions. Que no farem nosaltres en aquest dur i difícil aprenentatge per viure i sobresortir de la indiferència?