Qui és Aylan Kurdi?

El ù de setembre de 1939, Hitler envaeix Polònia. El món trontolla. És el inici de la Segona Guerra Mundial.

Els exiliats alemanys que es troben a França són internats en camps de concentració. El 4 de setembre Walter Benjamin ingressa al camp per a estrangers, ubicat a l’estadi olímpic Yves-du-Manoir, a Colombes.  Hi està deu dies, malvivint a l’aire lliure, dormint sobre la palla podrida i fent les seves necessitats en una galleda. Amb aquestes condicions la seva salut es deteriora i els metges desaconsellen enviar-lo al temut camp de Vernet. 

La mirada enrere ens permet copsar el sentit de la història. Però aquesta mirada tendeix a minimitzar-ne les conseqüències, com si pel fet que ja va passar una vegada no es pogués tornar a repetir. Quan idealitzem a Benjamin, i el convertim en una icona de la nostra estupidesa, no només el traïm a ell, sino que traïm els principis sagrats pels quals va lliurar la seva vida. És diferent Benjamin d’Aylan Kurdi?

Qui és Aylan Kurdi?

Aylan Kurdi és un dels milers d’éssers anònims que moren en la frontera de la injustícia; víctimes, no de la inoperància dels estats o de les administracions, sinó de l’abandonament i la deixadesa de les persones benestants que viuen confortablement en països, en els que la guerra és només una avorrida i repetida seqüència d’imatges en el telenotícies. La imatge d’Aylan és una més, entre el piló de cadàvers que s’amunteguen en les cruels platges de l’esperança, d’una Europa falsa i cansada, insensible a res que no sigui el seu narcisisme. Us ressona en la consciència? Refugiats, fronteres, camps d’internament, cadàvers? L’any 1940 varen ser els nazis. A qui donarem aquesta vegada la culpa? A qualsevol, menys a nosaltres: els culpables sempre són els altres.

De qui és el món? De qui són les persones? La llibertat no es un bé universal, no és una gràcia que ens és regalada. La llibertat és el càstig amb el què els déus sotmeten als homes. “Mai sereu eterns com nosaltres, viureu obligats a escollir entre la mort i la vida, sense saber mai si la vostra elecció és encertada. Viureu condemnats al patiment perpetu de la vostra elecció, al dolor del vostre error i al turment de la vostra inacció”. La meva llibertat no s’acaba on comença la de l’altre. La meva llibertat no existeix sense la llibertat de l’altre; no existeix si no entenc que amb la mort de l’altre, d’alguna manera morim tots. 

La pregunta retòrica ens porta a demanar-nos: tan difícil és tractar de manera intel·ligent, justa i eficaç el problema?  Si ens la formulem, en aquests termes, donem per suposat que els humans som éssers intel·ligents, justos i eficaços. Un error de principis que ens anul·la i ens priva de considerar la maldat, la brutalitat, i l’egoisme mesquí, amb el que pretenem preservar l’exclusivitat del nostre “jo”.

Què hem de fer? Què s’espera de nosaltres? Com hem d’actuar? Cito les paraules de Joan Margarit: “un camí que no va fins a la mort, és només un camí sense sortida”. Deu ser cert, tal com diu Benjamin, que “no ens ha estat donada l’esperança si no és pels desesperats”. 

Europa s’ensorra, cau del pedestal i acumula runa sobre runa, Europa atrapada en el marasme d’una modernitat infame, degenerada i conspícua sucumbeix als peus de les fronteres que ella mateixa va voler eliminar.