Divendres
Sant. Frontera de Portbou.
Camins
solitaris, entre murets de pedra seca, de vinyes abandonades. Senders costeruts
que travessen el silenci de la muntanya. Llum del sol caminant per les hores.
Clarors que s’obren rere corbes de sinuositats reptants. Soroll de passes en
les pedres. Respiració fonda en la solitud.
Camins
que s’endinsen en els records de cadascú; senders de memòria. Caminem
cap a nosaltres mateixos.
El temps passa com un batec del cor, el
caminant també es paisatge.
Relleu esquerp de terres aspres, en la frontera de la vida. Terres solitàries,
abandonades a l’esperança del caminant.
De tornada la fatiga humanitza la vida. La felicitat, com un núvol lleuger, flota en el cos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada