Walter Benjamin va viatjar a Nàpols, l’estiu de 1924;
posteriorment es va traslladar a la illa de Capri, on va conèixer Asja Lascis.
Benjamin i Lascis, varen signar conjuntament un article que es va publicar al
Frankfurter Zeitung, el 19 d’agost de 1925. En aquest article va proposar el
concepte d’arquitectura porosa, referint-se al tipus de construcció que
s’emprava a la ciutat de Nàpols, utilitzant la pedra porosa, procedent de la
roca volcànica. El porus equival simbòlicament a la idea del passatge; un element
cabdal en el pensament i en l’obra de Benjamin. La reflexió que segueix es basa
en aquest article i en el treball “Muros que hablan” de A. Carrasco Alvarez.
Els edificis de la ciutat de Nàpols s’han construït
durant molts anys amb la pedra porosa, provinent de les roques volcàniques que
envolten Nàpols. Aquest tipus de construcció produeix la sensació de que tota
la ciutat està flotant, talment com si contempléssim una ciutat plasmàtica; una
ciutat vaporosa que evoca la impressió d’estar fluint, com un conglomerat
magmàtic.
La idea d’una porositat permeable i penetrable es
contraposa, en la seva ductilitat, amb un altra analogia, més pròpia del nostre
temps –d’aquesta època de la post- modernitat globalitzada – em refereixo a la
transparència impenetrable del vidre.
Benjamin contempla aquest escenari, com l’escenari de
les representacions; un espai que es mou entre el desig i la realització. Els
límits es difuminen; s’evaporen, en una mena de transició imperceptible, on la
solidesa de la matèria – els edificis- es distorsiona, confluint amb la
liquiditat de la matèria –les persones- un procés imprecís que rememora l’espai
trans membrana; aquest espai on, a nivell cel·lular, es realitzen les
transaccions i els intercanvis. Un espai intersticial que dilueix la dura presència
de les barreres i de les fronteres.
Aquesta superposició d’escenaris crea una nebulosa
policromada, on resulta difícil distingir-ne els límits; de manera que les
línies es diversifiquen i els contorns, les arestes, els angles i els escaires
prenen una ondulació visual que els deslliura de la seva contundència. Un vel
vaporós embolcalla l’aire amb una llum de textura cremosa com de pell de
préssec o de fulla de figuera; una llum que s’escampa com un ram de pluja fina.
La vida a Nàpols té una gran projecció en el comú, en
l’espai del que és públic i notori. Els carrers prenen vida pròpia en un
aiguabarreig caòtic, a voltes aclaparador i sempre multitudinari. Els petits
espais prenen vida activa i allarguen les seves dimensions, obrint-se a tot: a
les veus, als crits, al desordre; tothom hi és representat: homes, dones, nens,
criatures, gossos, gats, ocells, televisions; converses i crits altisonants en
una simfonia curiosament afinada, enmig d’un garbuix incessant: una immensa multitud
de cigales, grills, granotes i gripaus xerricant i croant a l’uníson. Els obradors
dels artesans surten al carrer com una extensió porosa del seu taller. Tot
s’exposa, tot s’exalta, tot salta a la vista.
La ciutat és excessiva: bruta, insegura, alegre,
brillant, decadent, bulliciosa, efervescent, amb un cosmopolitisme
multitudinari, talment una immensa carpa de circ, amb multitud de pistes a ple
funcionament: mags, pallassos, trapezistes, domadors, equilibristes, en un
espai comú que confon el públic i els artistes.
Escandalosament excessiva, Nàpols, es la nova
“Gomorra” de la sensualitat extrema. Un “carpe
diem” a vegades desesperat i sempre taquicarditzant que es projecta entre
el drama i la comèdia; un espai que va commoure i inspirar profundament Benjamin
i va ser alhora el lloc que va propiciar el seu amor amb Asja Lascis. Un amor
que va ser com una farsa napolitana; aquesta mena d’esperpent amb que la ciutat
es caricaturitza a si mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada