WALTER BENJAMIN, IN-MEMORIAM. BERLÍN 15/071892 - PORTBOU 26/09/1940. (20 de setmbre de 2022).

 

dimarts 20 de setembre, travessa Banyuls Portbou, seguint la ruta de Walter Benjamin, amb un grup de persones procedents d'Alemanya.

UNA VERITAT DIFICIL

 

Walter Benjamin no va morir per una sobredosi de morfina. Santi Vancells ho té clar, ens ho argumenta des de l'experiència mèdica i hi reflexiona amb profunditat en aquest còctel d'història, crònica negra i novel·la psicològica. A més d'haver estat metge a Portbou durant quinze anys, l'autor va ser un dels impulsors del primer projecte de fundació catalana dedicada al filòsof. En aquella empresa va compartir esforços, entre d'altres, amb Dani Karavan, l'autor del Memorial, que té un paper molt important en aquest llibre. Un llibre que revisa la complicitat del franquisme en la persecució nazi, el trist paper d'espectadors que hi van tenir tants catalans i el relat que s'ha construït entorn de la mort de Benjamin a Portbou.

La teoria del suïcidi va deixar Benjamin sol davant la història i va permetre als seus botxins viure en la impunitat més absoluta, sense experimentar cap mena de neguit ni penediment. A Portbou, Benjamin no va claudicar ni va pidolar clemència, no va renunciar als seus principis ni es va arrossegar davant la policia.

“Una Veritat Difícil”, és el fruit d’un llarg viatge. En el seu recorregut es creuen tres històries: la de Walter Benjamin, la de Portbou i la de Dani Karavan. Les tres clouen el cercle d’una ferida mal curada.

Com va afirmar Antoni Pous, el primer traductor de W. Benjamin al  català, Benjamin no serà mai un dels nostres. No hi haurà una experiència comuna que reconegui i dignifiqui la seva memòria. Les seves restes reposen a l fossa comuna del cementiri de Portbou, honorant als éssers anònims que moren cada dia a les fronteres de la injustícia.

Karavan ho va saber interpretar: el Memorial transmet molt més del que diu. Ell és el responsable de mantenir viva la flama i la llum d’aquesta història.

Al llarg dels anys he compartit i conegut aquesta història amb persones que han vingut a Portbou a conèixer Benjamin. Moltes hi han passat de manera anònima, altres han volgut compartir la seva experiència.

Recordo a Edmunt Wizisla, director de l’arxiu W. Benjamin  a Berlín, el dia que va tenir a les mans el certificat original de la defunció de Benjamin. També a Lisa Fittko, quan va visitar per primera vegada Portbou, amb motiu de la inauguració del Memorial Passatges. Sens dubte que en les ocasions que la neta de Benjamin, Chantal Benjamin, ha estat a Portbou ha copsat la proximitat i la força del Monument.

Portbou és el gran museu de la història. Un museu obert, sense vitrines ni barreres, sense intèrprets, ni guardes de seguretat, sense cues ni cites prèvies. Un immens museu obert a l’aire lliure, construït amb el soroll del mar, del vent i dels trens, exposat sota la llum diàfana de la sinceritat i la humilitat. Un museu que facilita el diàleg íntim entre tu i allò que cerques:  La memòria de la història explicada de tu a tu en primera persona.

Arribar a dalt al coll de Rumpisa és arribar a la llum. L’esforç ha estat inaudit, inconcebible. Com és possible que un home esgotat i malalt hagi pogut arribar al Pla de Ras?

Lisa es retira, no pot continuar avançant. Amb un deix d’enyorança inicia el camí de retorn cap a Banyuls. Han aconseguit traspassar la frontera i ara estan salvats. Salvats?

La inclinació natural de la mirada fa que confonguin les cases de Llançà amb Portbou. S’equivoquen i han de tornar enrere. És possible que no hi hagi un camí que els porti a Portbou?

El desassossec és enorme, perduts en la muntanya cerquen una sortida. El descens serà feixuc, llarguíssim. A Portbou l’àngel de la història no podrà desplegar les seves ales ni continuar el seu vol.

 

 

 

En memòria de Walter Benjamin i  de la travessa  amb EUSKAL PIRINEOAK ASKATASUN BIDEAK KULTUR ELKARTEA/ ASOCIACIÓN CULTURAL PIRINEO VASCO CAMINOS DE LIBERTAD, els dies 25 i 26 de setembre a Portbou.

 

Benjamin lluita  per construir un món més just. Una labor ímprobe  i no obstant imprescindible. El seu pensament transcendeix i se situa a l’alçada d’aquells  que són capaços d’elevar-se i superar el  bipedisme que ens iguala amb la resta d’ animals i ens manté fixos a terra. La transfiguració és un moviment quàntic que repara i redimeix la nostra expulsió del Paradís, la pèrdua de la divinitat, l’abandonament del sagrat i  restitueix i reintegra  les parts separades en el tot.

Aquesta transfiguració és l’objectiu final de tot ésser humà,  superar-se, elevar-se. Com en la paràbola del fill pròdig, el qui torna, el qui es renova i el qui s’enlaira,  no és el mateix que  va marxar; de la mateixa manera que el pare, la mare o el món  que trobarà  no és el  que va deixar.

La sincronia de la vida es manifesta en la integració dels oposats, en un moviment valvular que rememora a nivell còsmic la sístole i la diàstole. Un cor immens capaç de fer fluir l’esperit que és l’oxigen de la vida en cada una de les cèl·lules del nostre cos.

 

Benjamin lucha por construir un mundo más justo. Un Trabajo ímprobo  y sin embargo imprescindible. Su pensamiento trasciende y se sitúa a la altura de aquellos que son capaces de elevarse y superar el bipedismo que nos iguala con el resto de animales y nos mantiene fijos en el suelo. La transfiguración es un movimiento cuántico que repara y redime nuestra expulsión del Paraíso, la pérdida de la divinidad, el abandono del sagrado y restituye y reintegra las partes separadas en el todo.

Esta transfiguración es el objetivo final de todo ser humano, superarse, elevarse. Como en la parábola del hijo pródigo, el que vuelve, el que se renueva y el que despega, no es lo mismo que se marchó; al igual que el padre, la madre o el mundo que encontrará no es lo que dejó.

La sincronía de la vida se manifiesta en la integración de los opuestos, en un movimiento valvular que rememora a nivel cósmico la sístole y la diástole. Un corazón inmenso capaz de hacer fluir el espíritu que es el oxígeno de la vida en cada una de las células  de nuestro cuerpo.

Benjamin fights to build a more just world. An unspeakable work and yet essential. His thought transcends and he stands at the height of those who are capable of rising and overcoming bipedalism that equates us with other animals and keeps us fixed on the ground. Transfiguration is a quantum movement that repairs and redeems our expulsion from Paradise, the loss of divinity, the abandonment of the sacred, and restores and reintegrates the separated parts into the whole.

This transfiguration is the ultimate goal of every human being, to overcome, to rise. As in the parable of the prodigal son, the one who returns, the one who is renewed and the one who takes off, is not the same as the one who left; just like father, mother or the world that he will find he is not what he left.

The synchronicity of life is manifested in the integration of opposites, in a valve movement that recalls systole and diastole on a cosmic level. An immense heart capable of making the spirit that is the oxygen of life flow in each of the cells of our body.

 

 

 

 

 24/25 de setembre 21.

 

La tarda vespre del 27 de gener de 1939,  Antonio Machado, acompanyat per en Carles Riba, arriba a Portbou. És una nit gèlida de vent i pluja. El 22 de febrer,  Machado mor a Cotlliure.

El 23 de gener el president Companys abandona Barcelona i el 30 arriba a Agullana, al mas Perxés. El 5 de febrer travessa la frontera, El 13 d’agost de 1940 és detingut a França per ordre de les autoritats espanyoles.

El 3 d’octubre és jutjat per un consell de guerra en un judici sumaríssim sense garanties processals i és  condemnat a mort. El 15 d’octubre  de 1940, a dos quarts de set de la matinada, al fossar de Santa Eulàlia del  castell de Montjuïc, és afusellat. 

El 24 de setembre de 1940, Walter Benjamin arriba a Portvendres. Aquella mateixa tarda amb Lisa Fittko inicien la prospecció del camí que han de seguir per travessar la frontera i arribar a Portbou.

Les passes que  seguirem són les mateixes que va seguir Benjamin. La dificultat de la travessa palesa un sofriment portat  a l’última expressió. A Portbou el silenci que vesteix la mort fa que la brutalitat sembli menys escruixidora i sigui més suportable, però en el fons no és diferent de la dels camps d’aniquilació. L’ocultació que l’envolta  mostra la insidiosa habilitat que tenim per tancar els ulls i obviar la veritat. On s’havien d’obrir els camins de la llibertat, les portes que es barren són les mateixes que tanquen els jueus a les càmeres de gas. A Portbou, Benjamin és condemnat i la sentència li arriba  quan pensava haver assolit la llibertat.

El 23 de setembre de 2021, el president legítim de Catalunya, elegit democràticament i desposseït del seu càrrec per la violència i la repressió de l’estat espanyol, ha estat detingut a Sardenya.

Machado, Companys, Benjamin, i ara Puigdemont,  són perseguits  amb la voluntat de ser exterminats per les seves idees i per allò que representen.

El  suposat suïcidi de Benjamin ens deslliura dels altres “benjamins” que moren cada dia a les fronteres de la injustícia; dels homes i les dones que fugen de la guerra, de la pobresa, de la persecució política; d’infants convertits en icones d’una estètica que reforça la nostra bondat i ens commou el temps just que dura la notícia. Al  darrere la publicitat  esborra qualsevol rastre i buida de significat el nostre dolor de manera que realitat i ficció es confonen. Esclaus de la modernitat renunciem a acceptar que el dolor i el sofriment dels altres té un sentit i assistim impàvids  a la repetició de la història.

La realitat la descriu Joan Margarit: “Més enllà de la platja que s’emmiralla al vent ha d’haver-hi una pàtria on les ones del meu amor es morin quan els somnis m’hagin abandonat. Un camí que no va fins a la mort és només un camí sense sortida.”