El blog de

 

 

 

 24/25 de setembre 21.

 

La tarda vespre del 27 de gener de 1939,  Antonio Machado, acompanyat per en Carles Riba, arriba a Portbou. És una nit gèlida de vent i pluja. El 22 de febrer,  Machado mor a Cotlliure.

El 23 de gener el president Companys abandona Barcelona i el 30 arriba a Agullana, al mas Perxés. El 5 de febrer travessa la frontera, El 13 d’agost de 1940 és detingut a França per ordre de les autoritats espanyoles.

El 3 d’octubre és jutjat per un consell de guerra en un judici sumaríssim sense garanties processals i és  condemnat a mort. El 15 d’octubre  de 1940, a dos quarts de set de la matinada, al fossar de Santa Eulàlia del  castell de Montjuïc, és afusellat. 

El 24 de setembre de 1940, Walter Benjamin arriba a Portvendres. Aquella mateixa tarda amb Lisa Fittko inicien la prospecció del camí que han de seguir per travessar la frontera i arribar a Portbou.

Les passes que  seguirem són les mateixes que va seguir Benjamin. La dificultat de la travessa palesa un sofriment portat  a l’última expressió. A Portbou el silenci que vesteix la mort fa que la brutalitat sembli menys escruixidora i sigui més suportable, però en el fons no és diferent de la dels camps d’aniquilació. L’ocultació que l’envolta  mostra la insidiosa habilitat que tenim per tancar els ulls i obviar la veritat. On s’havien d’obrir els camins de la llibertat, les portes que es barren són les mateixes que tanquen els jueus a les càmeres de gas. A Portbou, Benjamin és condemnat i la sentència li arriba  quan pensava haver assolit la llibertat.

El 23 de setembre de 2021, el president legítim de Catalunya, elegit democràticament i desposseït del seu càrrec per la violència i la repressió de l’estat espanyol, ha estat detingut a Sardenya.

Machado, Companys, Benjamin, i ara Puigdemont,  són perseguits  amb la voluntat de ser exterminats per les seves idees i per allò que representen.

El  suposat suïcidi de Benjamin ens deslliura dels altres “benjamins” que moren cada dia a les fronteres de la injustícia; dels homes i les dones que fugen de la guerra, de la pobresa, de la persecució política; d’infants convertits en icones d’una estètica que reforça la nostra bondat i ens commou el temps just que dura la notícia. Al  darrere la publicitat  esborra qualsevol rastre i buida de significat el nostre dolor de manera que realitat i ficció es confonen. Esclaus de la modernitat renunciem a acceptar que el dolor i el sofriment dels altres té un sentit i assistim impàvids  a la repetició de la història.

La realitat la descriu Joan Margarit: “Més enllà de la platja que s’emmiralla al vent ha d’haver-hi una pàtria on les ones del meu amor es morin quan els somnis m’hagin abandonat. Un camí que no va fins a la mort és només un camí sense sortida.”