Carta des de Portbou.

Avui a Portbou el vent bufa amb una força descomunal. Caminar pels carrers és pràcticament impossible. Els remolins de vent t’obliguen a refugiar-te en els portals. Són les quatre; la llum  brilla, amb una  claror diàfana que  fa aclucar els ulls. A l’estació el vent entra acanalat i xiula entre  les obertures de vidre. L’udol és una mena de lament, semblant al que farien  un munt de bèsties  ferides, llençant al buit el crit del seu dolor. Els vagons fimbren indecisos, com si haguessin de sortir de la via.

Núvols d’alta volada, densos i voluminosos, avancen amenaçadors cap el sud. Camino amb dificultat, amb la sensació de que d’un moment a l’altre em caurà algun objecte damunt del cap. Les fulles s’amunteguen formant piles que immediatament són desplaçades cap a altres indrets. Davant meu el mar és un desert cobert d’escumalls blancs, que salten com cavalls embogits. Els pals dels vaixells, sacsejats per les onades, dringuen en un desordenat concert de cascavells. Xop, el mar envesteix amb una fúria demolidora tot el que troba al seu davant. L’aigua s’escorre entre els còdols, arrossegant-los uns sobre els altres, fent-los xocar de mala manera. L’ímpetu del vent és brutal. A la punta de Santa Rosa, el penya segat, rectilini com la hipotenusa d’un triangle, tocat per el darrer raig de sol, adquireix una lluminositat única, talment com si un focus il·luminés l’escenari d’un teatre.

T’escric aquesta carta des de l’habitació de l’hotel, a tocar del mar.

He arribat a Portbou i tinc la sensació d’estar en un lloc fora del món; almenys fora d’aquesta modernitat abassegadora que uniformitza els paisatges i els fa indistingibles. És com si de sobte tot allò que és proper, conegut i previsible s’hagués fos i hagués donat pas a un espai sense temps. Em domina la sensació de no necessitar el rellotge i sobretot de no tenir prous ulls per copsar i  interpretar el que veig. Perquè, si be puc percebre la decadència, no puc també deixar d’admirar la bellesa que guarda. Aquesta combinació de singularitats, que en un altre lloc serien excloents, aquí conjuguen de manera fantàstica la controvèrsia de  l’absurditat d’una postmodernitat intransigent, amb la senzillesa d’una linealitat que no amaga res: una contundència que realça l’autenticitat d’una frontera abandonada, deixada de la mà de Déu, però capaç de confrontar-te amb la veritat. La veritat d’una geografia que és el darrer vestigi del que  aquesta terra va ser. L’al·legoria d’una cultura i d’un saber estar a la vida, que fa temps que ha mort. 

Hi ha una mirada dolorosa, però n’hi ha una altra de sublim que et porta a mirar-te; a estar amb tu mateix.

Et podria descriure aquesta línia prima i rogenca que trenca el cel, en una posta que et prem i et transporta a un món sense llums, sense artefactes, sense distraccions, sense culte a les banalitats. Pots sentir el  vent? Notes la lleu vibració del full al passar la pàgina? Pots recordar-te de quan parlàvem amb  les paraules? 

Penso amb coses amb les què fa temps que no hi pensava. Estem asseguts a taula; mengem i parlem i sobretot tenim temps. Un temps que ja no em pertany o més ben dit: un temps al qual jo no hi pertanyo. El temps dels mestres, dels artistes, dels músics...Un temps en el que l’art entrava a casa. 

Avui vivim immersos en el soroll mediàtic, en el canvi constant, en la cultura espúria de la imatge. Imatge sense imaginació, en la dèria de mostrar-ho tot, de no tenir secrets, d’una transparència fal·laç i corpòria; incapaç d’ensenyar l’ànima. No, jo no sóc d’aquesta modernitat aclaparadora que se sorprèn d’ella mateixa. Jo tinc un posat més lent, un caminar menys segur i decidit, un parlar assossegat, un entretemps pausat, un respecte pels altres. I en aquesta tarda ventosa – no sé per què-  em ve al cap, com l’aroma d’un cafè, el record de les classes de llatí, gairebé tan crepusculars com aquest capvespre de vent i fred, en el que t’escric, allunyat de l’ímpetu devorador de la gran ciutat. 

Aquí no s’hi veu ningú i les dues peixateries del poble han penjat el cartell de tancat per mal temps. Potser nosaltres també hauríem de tancar algun dia la botiga de la vida,  per mal temps i donar-nos un espai per restablir una litúrgia més culte, més rica, més tranquil·la i més sincera.