Dani Karavan, Walter Benjamin, Portbou

Dani Karavan, Walter Benjamin, Portbou.

Sense l’obra i la presència de D. Karavan (Tel-Aviv 1930) no seria possible comprendre la història de Benjamin i Portbou. No només no es podria comprendre, sinó que molt possiblement aquesta història restaria muda i silenciada.

Dani Karavan, com en ell li agrada de dir, és singularment un artista del paisatge; i en aquest sentit no es diferencia gaire de Benjamin, atès que els dos proposen una lectura calidoscòpica de la veritat de l’obra d’art. Tots dos creen i per tant proposen un diàleg entre el seu pensament i el món. Un diàleg que ha de ser interpretat i traduït en cada persona que, en aquest cas s’acosta a Portbou, i vol viure una experiència narrativa, personal i única.

Probablement no hi ha gaires indrets, com el turó del cementiri de Portbou, per copsar la magnitud de l’ànima. D’una ànima que se’ns presenta com una veritat, com un continu històric, on el viatger experimenta la presència de la bellesa; però no d’una bellesa banal, estètica, ni ensucrada; sinó d’una bellesa autèntica. La pertorbació que hom pot sentir en el seu recolliment li dóna l’oportunitat de dialogar amb el seu dolor i amb el dolor del món. Aquesta insofrible i insuportable presència que les persones tendim a anul·lar, a obviar, a negar; en una maniobra no només inútil, sinó absurda per la seva immaduresa. En el turó del cementiri la presència de la llum il·lumina les parts més recòndites del nostre tot.

Karavan interpreta l’espai com Simone Weil: no se’n apropia ni el fa seu, sinó que s’insereix en ell, per crear un monument que és un cant a la bondat més intel·ligent i poderosa de l’ésser humà. Aquí hi rau el seu poder: l’enorme i profunda fascinació que provoca en el viatger; perquè en la seva intel·ligència no és l’artista el qui es significa en el paisatge, sinó que és el paisatge el qui es significa en la seva obra.

 

Karavan dialoga amb la història, visita com un viatger la frontera; hi roman, fins que copsa la veritat; i aleshores li dóna una forma la “plasmatitza”, perquè penetri, en la seva profunda espiritualitat el nostre oxigen. Cada cèl·lula respira aquesta veritat; cada cèl·lula reconeix aquesta memòria i fent-ho honora la profunditat d’aquest territori intersticial, d’aquest llindar, d’aquest espai entre membranes que construeix la història, en la mesura que la destroça.

El cementiri de Portbou va inspirar Karavan, no menys del què Karavan va inspirar aquest cementiri. El fruit d’aquesta respiració, d’aquesta entropia és un veritable monument a la història de la vida.

Possiblement dels molts monuments que Karavan té arreu del món, no n’hi cap on el seu compromís i el seu dolor personal, hagin abastat les cotes que han assolit a Portbou. Passejar per aquest escenari de la història és tan colpidor com atractiu; dialogar amb les nostres contradiccions i ambivalències, és un exercici espiritual d’una magnitud considerable; fer-ho en aquesta espai és un goig a l’abast d’aquells que saben estimar i dignificar la vida.