“Aretz ha-Muvtajat.”
La mort de l’home no ens pot distreure de la perdurabilitat de la seva obra. L’honestedat i el compromís de Karavan, està fora de qualsevol dubte, pocs, com ell, han expressat tan bé la veritat.
Sense Karavan, Portbou no seria el què és. El memorial “Passatges” és un homenatge a allò que és innombrable. No sempre el que sentim ho podem dir ni explicar amb paraules. La connectivitat d’un Portbou, abandonat en la frontera de la història, i el pas per un túnel estret i obscur, ens reporta als dies amargs i infausts de la la barbàrie. És un recolliment íntim i personal sense els artefactes habituals que ens permeten escapolir-nos.
Karavan ens confronta amb la frontera que ens allibera ii amb la que condueix a la càmera de gas. Quin és l’atzar, la fortuna o el destí que marca un trajecte o un altre?
La resposta? El soroll dels trens a l’estació de Portbou. El so del ferro repicant sobre les vies, el frec dels panys que es tanquen i el lent arrencar de les rodes dels vagons, rere un a màquina pesada i oliosa, camí del desconegut, que és el camí de la mort.
Dret a l’andana observo la llum vermella del darrer vagó desaparèixer, engolida per la foscor del túnel, encara més fosca que la de la nit. Una estranya sensació de solitud s’apodera de nosaltres. Ho sentim, ho vivim, ho voldríem explicar, però no podem, no tenim paraules per fer-ho. Aleshores en el monument Passatges albirem la llum d’una esperança llunyana, tal vegada inabastable.
Karavan ha arribat a la terra promesa, la seva obra fa que el nostre trànsit pel desert sigui més suportable. Ens acompanya el sentir de l’home que més bé ha sabut interpretar Benjamin a Portbou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada