En
la foscor de l’edat mitjana, Umberto Eco recrea la lluita de dos poders: el de
la institució, en aquest cas l’església catòlica, i el d’un nou ordre, defensat
per la comunitat franciscana, que qüestiona el poder polític i econòmic del
Papa.
L’espai
d’aquest relat és l’abadia de Melk. Una narració críptica en la que Eco dissenya un recorregut laberíntic, ple de
cites d’autors medievals, de manera que dins de la novel·la hi ha diverses
novel·les i per tant hi ha diferents nivells i diferents lectures. La lluita es
planteja entre el conservadorisme i la renovació i gira al voltant de la
violència que desencadena el xoc d’aquestes dues forces antagòniques.
L’espai
és la interiorització d’un món clos en ell mateix, impenetrable. Un món
simbolitzat en la imponent abadia que s’alça enmig del no res. La linealitat de
la seva geometria, els angles rectes i el traç rectilini de les arestes la converteixen en una fortalesa i a
la vegada en la dura i severa mirada de Déu. Al seu voltant, en un perímetre de
vint quilometres a la rodona, no hi ha res que no sigui por i temor de Déu. Quan el sol decau i
comença a fosquejar, en aquells minuts en els que la llum vacil·la i la
terra desapareix, l’abadia causa un
efecte sobrenatural.
Amb
el cor atemorit, Eco ens fa entrar en el món ocult i preservat de la vida
monàstica. A dins les tensions, el joc de poders, els egoismes i els secrets
reprodueixen la baixesa del món.
Al
llarg de la història el poder sempre troba la manera de perpetuar-se. A vegades
ho fa des de l’ocultisme i el secretisme, altres des de la falsa sensació de
mostrar-ho tot i de fer com si les aspiracions dels seus individus no
tinguessin límit.
A
l’abadia de Melk la vida gira al voltant de les petites possessions que tant
agraden als individus: el menjar, el vi, el sexe i amb ells la por i la ira de
Déu, encarnada pel monjo bibliotecari Jorge de Burgos, una picada d’ullet a
Jorge Luis Borges. La saviesa closa en la individualitat, preservada de
qualsevol intent de socialització. La lluita soterrada entre Guillem de
Baskerville i Jorge de Burgos. El mite fal·laç i repetit de la preservació de
les essències, del fonamentalisme, de l’immobilisme. La irònica lluita de la
humanitat, representada a dins d’aquell monestir, per descobrir que la
biblioteca amaga un llibre que explica que l’alegria i el riure són compatibles
amb la fe cristiana i que en aquesta vall de llàgrimes, en la que hem convertit
el món, també hi ha espais per la distracció, el divertiment i la distensió.
La
defensa absurda d’unes idees que, formant part de les creences, i per tant de
la personalitat d’un mateix, són defensades, fins a l’últim extrem, en nom de
la religió, de Jesús, d’Alà o de Mahoma. L’home s’apropia de Déu, el manipula,
l’utilitza en benefici propi invocant en va el seu nom. Guerres, creuades... L’església
aliada amb el poder establert defugint la pobresa, la desigualtat, la
injustícia i el dolor del món.
Aquesta
és la lluita soterrada que es cou a l’abadia de Melk: el model d’una església
al servei dels rics i poderosos o el d’una església al costat
dels pobres i dels necessitats.
Eco
ho encripta i li proposa al lector que s’endinsi en aquest laberint obscur; que
descobreixi, amb els seus propis ulls, les perversions, no tan sols de la carn, sino sobretot les de la ment
i l’esperit. No ho explica, només ens
guia per arribar fins allà on nosaltres vulguem.
El
Nom de la Rosa es un llenguatge dins del llenguatge, un veritable joc de nines
russes, en el que les fronteres se superposen i en el que és fàcil perdre’s-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada